Serrahima i el model de prosa

“De tant en tant, venia a casa dels meus pares i llegia versos a la meva mare, que no hi veia. Ell sabia que la feia molt feliç. Un dia que li llegia uns fragments de la traducció de la Divina Comèdia, em vaig adonar d’una cosa que em va ajudar a entendre tota l’obra d’ell. Quan va treure els papers i la conversa va quedar interrompuda, ell es va posar les ulleres, es va incorporar una mica en el seient, va fer un petit gest com per allargar el coll i va començar a llegir, amb la seva veu lleugerament nassalitzada, a la qual donava un ritme marcat, aparentment monòton, però que accentuava la precisió en el dir i feia impossible que ni una inflexió en el dir ni un sol matís de la intenció fossin perduts. Jo, com els altres, l’escoltava. Però aquell dia em vaig adonar de com, a despit d’aquella discretíssima alteració en l’actitud corporal, no s’havia produït cap canvi de nivell entre la conversa anterior i la lectura. El llenguatge amb el qual eren fets els versos era el mateix que ell, un moment abans, havia fet servir per conversar amb nosaltres.”
  Josep Maria de Sagarra, a Dotze mestres, de Maurici Serrahima

En principi, quan algú es posa a escriure, tria lliurement cada paraula que fa servir. Qualsevol que s’hi hagi estat una estona, però, sap que bona part de les combinacions de paraules ja estan creades, ens vénen fetes, les tenim emmagatzemades per grups i no d’una en una. Formen part d’un codi comú més o menys interioritzat per tots els parlants d’una llengua. Després, si tot va bé, cadascú posarà l’accent allà on més li convingui, buscarà maneres de dir originals i es farà un estil propi, però sempre a partir d’aquest model compartit, especialment si escriu en prosa. Amb el temps, el model acaba sent tan àmpliament assumit que arriba a semblar natural i inevitable (tot i que en el cas del català sigui origen de batalles infinites). Ara bé, com s’ha creat, en el cas del català, aquest model?

Servidor no ha trobat mai cap llibre tan útil per entendre aquest procés com els Dotze mestres de Maurici Serrahima El llibre, publicat per primera vegada el 1972 i recuperat el 2008 per Edicions de 1984, té una estructura senzilla: Serrahima tria dotze mestres morts de la prosa catalana (i parla molt sovint d’un de viu, Pla) i fa un breu resum de tot allò que li sembla indispensable per entendre’ls bé, centrant-se especialment en la seva producció en prosa. Els capítols comencen amb un retrat de l’escriptor en qüestió (Serrahima en va conèixer vuit personalment i no està prou lluny de cap dels altres per no haver-ne pogut recollir testimonis de primera mà) que ja seria suficient per recomanar el llibre: són retrats vívids, amens, gens encarcarats. Serrahima escriu després de tota una vida de contacte íntim amb els llibres que comenta i en parla com si fossin vells amics, amb una gran estimació però sense obviar-ne les mancances (quan hi són). Però a mesura que avancem entre els mestres es va fent evident el fil conductor del llibre: la difícil creació d’un model de prosa catalana útil i eficaç per a tothom que es posa a escriure. La bona prosa catalana, segons Serrahima, és clara, directa i àgil, normal i, sobretot, i aquesta és la tesi forta del llibre, sorgeix de la parla viva. D’una parla estilitzada i depurada, no cal dir-ho, passada per tants sedassos com facin falta, però de la parla, al capdavall.
Reduït a la mínima expressió, el procés és el següent: Verdaguer i Oller es troben una llengua abandonada durant segles, retòrica i falsa, gairebé inservible, i en fan el que poden, l’un amb una intuïció lingüística molt més poderosa que l’altre, i Verdaguer assoleix amb En defensa pròpia un primer èxit palpable. Uns anys més tard (no gaires, perquè en pocs anys es fa una evolució que en altres condicions potser hauria necessitat dècades), apareix Solitud, Ruyra escriu pàgines de prosa perfecta i quan sembla que tot es redreça arriba la figura enormement influent d’Eugeni d’Ors, responsable de la girada noucentista, que preconitza una llengua literària que Serrahima sovint titlla d’arbitrària i deliberada. És un model molt deslligat de la parla, afrancesat i aristocratitzant, vàlid per a determinades formes de poesia però molt problemàtic a l’hora de narrar i, en tant que model, equivocat. La resposta es produeix pels volts de l’any 1925, quan Sagarra fa la  famosa crida demanant novel·les en català i tota una generació, encapçalada per ell mateix i per Pla, es desentén del model de prosa noucentista i, ajudats per la neteja fabriana, en basteix un de nou,  molt més acostat a la llengua viva, que finalment té la flexibilitat i senzillesa que Serrahima trobava a faltar en els noucentistes. (En un altre llibre famós i polèmic Toutain i Pericay segueixen fil per randa la seva argumentació, però fan culminar el procés en Rodoreda més que no pas en Pla, a la vegada que observen la desesperant degradació que va començar tan bon punt semblava que el model s’havia consolidat.)
Serrahima, ja ho he dit, està convençut que la bona prosa deriva de la parla (de la bona parla) i en dóna exemples molt il·lustradors.  En trio dos que em tenen el cor robat. El primer és el que obre aquesta entrada. L’altre apareix una mica abans, al capítol dedicat a Riba. Riba és eminentment poeta, és clar, i gairebé no va escriure prosa de creació. Serrahima parla dels pocs contes que Riba va escriure i lamenta que, malgrat els seus precs, Riba no el va voler seguir el camí que li havien obert. El capítol és molt llegidor, però en passar les pàgines costa no preguntar-se si amb això n’hi ha prou per considerar Riba un mestre de la prosa, havent-hi, entre els morts, gent com Trabal (Rodoreda i Sales, tan magnífics, encara eren vius). I aleshores, a l’última pàgina del capítol, Serrahima arriba al pinyol del que vol dir:

“Però recordo, i recordaré sempre, una tarda, a casa, en temps de guerra, que la conversa va anar a parar al viatge que en Riba havia fet a Grècia, i ens el va contar. Només hi érem, amb ell, Clementina, la meva dona i jo. La meva dona encara a vegades m’ho recorda. En Riba va parlar prop de tres hores. La narració ens va mantenir sempre corpresos i ens va impedir pensar en res més. Només, de tant en tant, jo patia, perquè m’adonava de com tot allò que ell contava d’una manera tan viva, tan prodigiosament plàstica i amb uns mots tan precisos, no podia ser fixat i s’esvaniria. No cal dir que en aquell temps no hi havia magnetòfons. […] Quan es va haver acabat, no em vaig saber estar de demanar-li que mirés de posar per escrit aquell impromtu, molt superior, diria, a tota la prosa narrativa que va escriure. La resposta evasiva em va fer témer que, per una raó estranya -o potser massa lògica-, ell no hi trobava una matèria apta per ser escrita. Com si ho veiés fora del seu camí. Vaig callar.” 

I no voldria acabar l’entrada, ja massa llarga, sense un record per a Joan Solà, que tantes coses va fer per apuntalar i millorar aquest model de prosa. Descansi en pau.

Advertisements

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Dotze mestres, Maurici Serrahima, Model de llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s