Sempre pujant la mateixa muntanya (o la Biblioteca Pompeu Fabra)

Des de ben bé els anys trenta del segle passat, si alguna dèria han demostrat els editors catalans és la de posar a l’abast del lector català els grans clàssics de la literatura universal. Es tracta més d’un ideal que d’un model de negoci: a banda dels legítims -i saludables- interessos pecuniaris, el motor principal d’aquesta mena de projectes és cultural i va més enllà dels llibres en si: si el català no vol ser una llengua d’àmbit estrictament domèstic, si no vol ser una llengua subsidiària, si aspira a la condició de llengua de cultura que tenen altres idiomes del seu entorn, és del tot indispensable comptar amb el bo i millor de la literatura universal traduït a la nostra llengua.
Aquest projecte, no cal dir-ho, s’ha enfrontat al llarg dels anys amb obstacles d’índole molt diversa: per començar, el public lector és, i ha estat sempre, migrat. Durant molts anys, les circumstàncies polítiques no hi han ajudat. I, per postres, algunes traduccions, víctimes d’un model de llengua periclitat, han envellit malament (i una traducció inadequada és una arma de doble tall, perquè un editor sense escrúpols ni diners sempre pot buscar la pàtina de respectabilitat que donen els clàssics reeditant un llibre que sap que hauria de fer retraduir, cosa que estalvia quatre xavos però perpetua el problema i, n’estic convençut, espanta una colla de lectors que després costa Déu i ajuda recuperar). A més a més, fins i tot quan les coses es fan bé, no n’hi ha prou que les traduccions existeixin i siguin bones, cal que estiguin disponibles durant un període de temps llarg i siguin fàcils de trobar. I aquí ens tornem a trobar amb la maledicció del fons, la nostra vella amiga.
I d’aquest xoc entre un ideal irrenunciable i les dificultats pràctiques que comporta la seva realització n’han nascut un munt de col·leccions de clàssics, el destí de les quals acostuma a ser el de desaparèixer uns quants llibres més tard (la Bernat Metge és un cas apart). Cap d’aquests fracassos, però, ha estat tan paradigmàtic com el de la Biblioteca Pompeu Fabra, la col·lecció de clàssics coeditada per l’editorial Destino i la dita universitat. 
La col·lecció va aparèixer entre salves de canons el setembre de 2003, amb cinc títols indiscutibles (Shakespeare, Dickens, Fitzgerald, Gide i Stendhal) i un tríptic informatiu que guardo en algun racó de casa però que hores de recerca no m’han permès de trobar. El tríptic (pel que en recordo) era tota una declaració d’intencions: partint de la constatació que les traduccions envelleixen malament, els editors prometien un seguit de versions noves i ajustades a la llengua viva, i pensaven editar-les en forma de llibres bells i cuidats (tot i el seu aire de Bíblia, el disseny negre i auster era un dels encerts de la col·lecció: eren llibres fets per durar). S’havien traçat un pla ambiciós i de llarg abast, i encara que sabessin que no tindrien grans vendes, eren conscients que la col·lecció només tenia sentit si es mantenia a les lleixes i s’anava venent a poc a poc, uns quants centenars d’exemplars cada any. El projecte tenia una voluntat de permanència clara i, com a mínim a mi, em va enlluernar. I, és important constatar-ho, les sigles UPF suggerien un petit reguerol de capital públic que havia de servir per regar la planta en les previsibles èpoques de sequera. 
Doncs bé, si no m’erro, la col·lecció va arribar fins al número 17 (les Tragèdies romanes de Shakespeare en versió de Salvador Oliva, aparegudes el novembre de 2006). Més del que havia durat la col·lecció de clàssics que Proa havia encetat l’any 2000 (10 títols), però res de l’altre món, francament. Com acostuma a passar, després de la mà d’explicacions que van envoltar el seu naixement, la Biblioteca Pompeu Fabra va desaparèixer sense dir ni ase ni bèstia, sense cap ressò: simplement, els llibres van deixar de sortir. 

I bé: què va passar? Les vendes van ser encara més minses del que es pensaven? El reguerol de diners públics es va estroncar? Si el projecte era tan important com ens havien explicat, crec que el mínim que mereixíem els seus lectors era una petita explicació. 

I són els anys passats a l’ensenyament, però no puc evitar anticipar-me a la pregunta següent: i quina falta fa, que hi hagi una col·lecció de clàssics, quan hi ha bona feina dispersa per ci per llà, sense l’aixopluc d’una col·lecció pròpia? Que no acaben de sortir Les aventures d’en Huckleberry Finn a la Magrana? Que la mateixa editorial Destino no va publicar El casalot, de Dickens? Que no ha publicat el Manuscrit trobat a Saragossa, Quaderns Crema? 
Sí, oi tant que sí, però convé no desorientar el lector. Convé que les editorials tinguin línies clares i la gent sàpiga que en pot esperar. I els llibres que campen tots sols desapareixen més ràpidament de les lleixes i reprodueixen el temut engranatge de la maledicció: existeixen, però no ho sap ningú.

Davant de tant de fracàs, la temptació més evident és la de deixar-ho córrer: el mercat no es prou gran. I aquí sorgeix una qüestió decisiva: si el projecte formulat a principis del segle passat segueix sent vàlid, si encara volem accedir al canon literari universal en català, no tindria sentit que hi hagués alguna mena de capital públic que mirés de fer-ho possible? Per definició, no sóc gaire partidari de les subvencions, crec que ens hem d’aguantar drets i hem de caminar per nosaltres mateixos. Però si un projecte és prou estructural per merèixer l’ajut públic és aquest. Perquè no es tracta només de vendre quatre llibres que generalment no paguen drets d’autor. El que ens hi juguem és l’ideal de què parlava al primer paràgraf, el de poder accedir a la cultura universal en la nostra llengua, sense cap més barrera (ni preus exorbitants, ni traduccions floralesques) que les presentin les obres per si mateixes.
***

Com que sembla que un cop m’hi poso no sé parar, afegeixo un parell de comentaris finals. En primer lloc, m’alegra constatar que la dèria no minva, i que quan la porta dels clàssics es tanca sempre hi ha algú que els obre una finestra: en els anys transcorreguts des de la defunció de la Biblioteca Pompeu Fabra hem vist néixer l’editorial Adesiara, avui prou consolidada, i, més recentment, hem presenciat el ressorgiment de l’editorial Alpha, que recupera catàleg antic i fa aportacions noves. A més a més, en aquest temps s’ha desenvolupat una solució que, a falta de l’empenta pública que demanava més amunt, podria acabar sent la definitiva: la branca de clàssics de l’editorial Labutxaca, amb un disseny i un tractament clarament diferenciats, que amb el temps i una mica de criteri es podria convertir en un calaix de sastre on vagin a parar les aportacions que d’altres editorials i tanta i tanta feina feta i mal defensada al llarg dels anys…. Tant de bo.

Anuncis

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Clàssics, La maledicció del fons, Visibilitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Sempre pujant la mateixa muntanya (o la Biblioteca Pompeu Fabra)

  1. David ha dit:

    Jo també recordo haver-me deixat portar per l'entusiasme quan va aparèixer aquesta col·lecció. Sóc contrari a les subvencions (i més en el món de la cultura), però tens raó que segurament aquest és un camp en què són necessàries. La vitalitat d'una cultura depèn en gran part de les traduccions que hi hagi en la llengua que la representa. Salut!

  2. frg ha dit:

    Estic convençut que en aquest cas sí que en són, de necessàries, i resulta fàcil justificar dos punts importants: en primer lloc, els clàssics ho són gràcies a un relatiu consens, i això invalida el clàssic retret de "l'administració no és qui per fer de crític literari"; en segon lloc, aquest és (seria) un projecte amb voluntat de consolidar els fonaments de tota una cultura, de facilitar que tothom qui vulgui es pugui fer una cultura lectora en català (i no de cobrir les espatlles a un editor que acaba de contractar un llibre seguint una rauxa i no sap si li quadraran els números). La cultura catalana ho és força, de vital, però em sembla que justament li fallen els fonaments. I dit això, ja vaig dir que no crec gaire en subvencions, però convé recordar que els fabricants de cotxes en reben, els diaris en reben (en quantitats industrials), els que es compren una casa en reben, els banc -ai, els bancs- en reben… Quatre engrunes no ens faran grassos, no cal fer-s'hi mala sang.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s