Les veus del vespre, de Natalia Ginzburg

Exercicis d’admiració, II

Tot va ser parlar de la parla i que em vingués al cap aquesta novel·leta, llegida fa tants anys, testimoni  de l’art íntim i delicat de Natalia Ginzburg, torinesa nascuda a Sicília, vídua de Leone Ginzburg (mort en una presó per motius que la data, 1944, i el seu cognom permeten d’endevinar), amiga de Pavese, part fonamental del meravellós moment que la cultura italiana va viure en les dècades dels 50 i els 60. (No sóc especialment partidari d’indagar en la vida privada dels escriptors, però la mateixa Ginzburg va deixar testimoni d’aquests fets, amb la discreció i el sentiment contingut que li són característics, a Vocabulari familiar, un altre llibre que m’afanyo a recomanar -en català a Proa en traducció de Mercè Trullén-).

I vaig pensar-hi perquè la novel·la és això, la història d’unes vides i d’un país explicades gairebé sense escenes, sense detalls descriptius que mirin de fer-la vívida, només amb l’enunciació de fets senzills i la presència sempiterna de les veus, d’aquelles frases sempre iguals a si mateixes a què sovint s’acaba reduint l’experiència humana. Un llibre que comença amb la xerrameca banal d’una mare davant de la seva filla callada i que acaba de la mateixa manera, uns mesos més tard, quan els esdeveniments (íntims, discrets) hagin carregat de plom aquesta xerrameca. Un llibre que entremig sap explicar magistralment, sense subratllats, la història d’un poble i d’una família, la del vell Balí i els seus fills, que pateix en carn pròpia els sotracs de la seva època, el feixisme i la guerra, però que en certa manera els trascendeix: al final, rere les peripècies de tots ells  només hi ha el temps que de tot s’empara, que destrueix qualsevol lleugeresa, que malmet les coses i les omple de gravetat (em pesa el poble, em pesen els morts i els vius, diu el segon personatge més important de la novel·la).

I penso en imatges per descriure la novel·la i malgrat tant de pes només hi veig vent. Potser és això, Natalia Ginzburg, l’equilibri artístícament feliç entre el pes de la vida i la lleugeresa tràgica amb què passa. Les veus que omplen la novel·la (que, cal dir-ho, gairebé mai no conversen, parlen amb si mateixes en un cercle melangiós) són xiuxiuejos llunyans, petits corrents d’aire que recorren els camps i fan ondular els brins d’herba, però que només duren un moment. Alenades. I els homes són com les veus, potser les seves ràfegues són més intenses, més llargues, però al capdavall també passen amb un xiulet i es perden en la distància, i llavors només queda el camp (no del tot inalterat, els vents l’erosionen) i el silenci de qui ja ni tan sols parla amb si mateix.

***

La traducció d’aquesta petita obra mestra (dic petita per les dimensions, com abans he dit novel·leta, però Ginzburg és sempre gran) és d’Esteve Farrés, de qui no tinc cap referència i de qui no trobo cap altra traducció al registre de l’Isbn. És una traducció prou bona, transmet la cadència poètica necessària (perquè gran part de l’encís del llibre prové del ritme amb què s’encadenen les veus, als batecs amb què els “va dir:” fraccionen les veus dels personatges, renunciant completament a simular una conversa naturalista per reduir-ho tot a un devessall de frases característiques) i només se li poden retreure algunes vacil·lacions a l’hora d’adoptar la solució més natural, fàcilment esmenables si mai se’n fes (oh miracle) una segona edició. No puc evitar preguntar-me per la petita història d’aquesta traducció: com és que algú s’encarrega de traduir un text important (vendes a part, aquest és un llibre de pes) i després no en fa cap més? O és que la base de dades és incompleta? Va partir d’una passió personal, aquesta traducció? O va ser un encàrrec d’un editor optimista? Hi ha “one hit wonders”, al món de la traducció?

***

Nota personal (i disculpeu): quan acabo d’escriure aquesta entrada, és 1 de desembre de 2010. Avui la meva àvia hauria fet noranta anys. Tenia un parlar característic, un repertori de frases boniques i expressives d’ús estríctament personal. És una veu que enyoro i que encara sento al cap. Vagi per ella.

Títol: Les veus del vespre
Autora: Natalia Ginzburg
Editorial: Columna/Edicions de l’Eixample
Traductor: Esteve Farrés
Data de publicació: Desembre de 1994

Advertisements

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Esteve Farrés, Exercicis d'admiració, Les veus del vespre, Natalia Ginzburg, Traduccions alienes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s