Vici inherent, de Thomas Pynchon

Quan reps un correu en què t’ofereixen traduir Pynchon t’envaeixen dues sensacions contradictòries. D’una banda, una gran exaltació davant del repte (al capdavall, si et dediques a això és amb l’esperança que de tard en tard et caigui un llibre com aquest) i de l’altra la inevitable basarda davant la reputació de Pynchon, que passa per ser l’autor més críptic de la literatura nordamericana contemporània. Però el repte i la passió s’imposen i dius que sí, és clar. I no te’n penedeixes. 
Al cap d’uns minuts d’haver rebut la proposta, internet ja t’ha informat que els lectors americans  consideren que Vici inherent és un Pynchon relativament fàcil, amb una història força lineal i fàcil de seguir. El repte no minva gens i la basarda s’apaivaga una mica. I t’hi poses.

I quan t’hi poses et trobes amb un llibre deliciós, divertit i molt tocat del bolet, i a la vegada profundament emocionant. Pynchon segueix els passos d’en Doc, un detectiu privat fumeta que investiga una possible conxorxa contra el nòvio de la seva exnòvia, un riquíssim magnat de la construcció, i que en el decurs de les seves rocambolesques aventures troba tota una plètora de personatges delirants, passats de voltes, fruit d’un  lloc i d’un moment irrepetibles, els pobles de platja de la vora de Los Angeles cap a 1970. Però mentre se succeeixen les facècies i la trama s’embulla més i més, la novel·la es va amarant d’un sentiment, d’una nostàlgia intensa per un estil de vida que es perd irremeiablement, la vida relaxada i tolerant de la platja, hedonista i alegre, oposada a la vida de la plana, al món formal, com en diuen els protagonistes. Una estil de vida condemnat a desaparèixer de resultes dels assassinats de Charles Manson, que ompliran de paranoia la gent de bé i esmicolaran qualsevol rastre de comprensió que poguessin tenir per als hippies surfistes de la platja.
I sí, la novel·la és plena de referències molt concretes a la cultura popular del moment (no totes òbvies a primer cop d’ull) que poden caure un xic lluny del lector català d’ara, i també hi ha un munt de bromes en clau i de minijocs de paraules (no tots traslladables, per desgràcia), però si d’alguna cosa m’ha servit traduir aquest llibre és per constatar una vegada més que els grans llibres no ho són només per uns quants jocs d’enginy, sinó per alguna cosa que té a veure amb la seva entranya mateixa i amb la veu amb què l’expressen, i si em feu cas i passeu uns quants dies amb en Doc gaudireu (espero) de grans dosis d’humor, d’una visió sinistra de com funcionen les coses (el vici inherent del títol*) i d’una prosa rica i sovint emotiva que espero no haver traït gaire. 
***
*El vici inherent, que hauria pogut ser defecte inherent o vici propi, és aquell defecte que forma part de l’essència d’una cosa i que és l’origen del seu deteriorament o hi contribueix. Un exemple, tret del llibre: el vici inherent dels ous és que es trenquen.

Vici inherent és la segona novel·la de Pynchon que es tradueix al català. La primera va ser la monumental A contrallum, també editada a Amsterdam llibres i traduïda per Iñaki Tofiño i David Cañadas.

Títol: Vici inherent
Autor: Thomas Pynchon
Editorial: Amsterdam Llibres
Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Advertisements

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Thomas Pynchon, Traduccions pròpies, Vici Inherent. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a Vici inherent, de Thomas Pynchon

  1. SM ha dit:

    Felicitats per haver gosat atacat Pynchon. És una feina dura però algú l'ha de fer! Quan llegia fa poc The crying of lot 49 estava pensant en el pobre que hagués de traduir-lo… M'alegro que encara quedin valents!

  2. frg ha dit:

    De valents lletraferits sempre n'hi haurà, Salvador… Perquè hi ha coses que no es fan (només) per diners. I sense voler-me treure ni una engruna del possible mèrit que tingui la traducció insisteixo que, amb tot, aquest no és el Pynchon més complicat que em podia tocar, ni de bon tros. Seria fantàstic que el llibre funcionés prou bé com perquè l'editorial es decidis a repescar algun altre Pynchon, potser justament The crying of lot 49…

  3. Fgt ha dit:

    Et felicito per la traducció, molt encertada, de l'últim Pynchon. Tot i que crec que no és un Pynchon molt Pynchon, m'he divertit molt llegint la novel·la, i m'ha encantat la gran traducció que n'has fet.Per cert, podries ajudar els de LaMagrana, perquè he rellegit recentment "Les aventures d'en Huckleberry Finn" i m'ha és una traducció nefasta.

  4. Fgt ha dit:

    Què has traduit de Richard Ford? i de Robertson Davies, de Siri Hustvedt, de Toni Morrison?… ho buscaré.per cert, passa pel meu blog, i si dels que n'he fet un post n'has traduit algun. Diga'm-ho.

  5. frg ha dit:

    Deus ser un lector ultraràpid, Fgt, ni tan sols estava segur que el llibre hagués arribat a les llibreries! I gràcies per l'elogi!Del que em preguntes al segon comentari: De Richard Ford he cotraduït 'Acció de gràcies' (i diria que aquesta sí que és la traducció més difícil que he fet). Tinc pendent fer-ne un post. De Robertson Davies, 'La mantícora' i 'El món dels prodigis', les dues últimes novel·les de la trilogia de Deptford. Post imminent. De Siri Hustvedt, 'Elegia per un americà', no fa gaire que vaig fer el post corresponent. De Toni Morrison, 'Una benedicció', post també pendent. Ja m'he mirat el teu blog i de moment no has parlat de res que hagi traduït jo, però veig que compartim una colla de fílies…A reveure!

  6. Marta ha dit:

    The world belongs to the fearless o, en altres paraules, als que s'atreveixen amb Pynchon. Moltes felicitats!

  7. Anonymous ha dit:

    He acabat "Vici inherent" ben bé per militància. Feia temps que no em trobaba una edició tan plena de faltes… o potser són gracietes del senyor Pinchon, com ara la multitud de frases acabades amb interrogant que no interroguen res. Vaig errat? ÉS cosa de l'editor que no gasta ni cinc en correctors?

  8. frg ha dit:

    Benvolgut anònim, evidentment, el llibre ha passat correccions, tot i que sempre hi pot haver errades, que espero que es puguin esmenar si hi ha segona edició. Les frases acabades en interrogant són exactament així a l'original. És la manera com Pynchon fa parlar els seus personatges, a empentes i rodolons, com si anesin trobant les paraules una mica per tempteig, probablement fruit d'excés de substàncies psicotròpiques.Sigui com sigui, lamento que no t'hagi agradat. Pel que veig, és un llibre d'aquells que té defensors acèrrims (entre els que em compto) i detractors igualment acèrrims. Salut!

  9. Anonymous ha dit:

    Sr. Màquina,Jo formo part dels defensors de Vici Inherent i em temo que discrepo amb Anònim. No perquè no li hagi agradat la novel·la, hi ha gustos per tot, sinó perquè considero que queda claríssim que les “faltes” de què parla són intencionades (coses del Sr. Pynchon) i em sembla que reflecteixen una certa cadència de la parla que – a mi- em va convèncer. Pot ser que aquest recurs sorprengui en un primer moment, però després resulta obvi que no pot ser cosa de l'edició!!Felicitats per la traducció i ànims amb el bloc que veig que el té una mica abandonat… VanZeff

  10. frg ha dit:

    Sí, jo comptava que a partir d'un cert grau de reiteració es veuria clar que era un recurs intencionat. I sí, el blog porta setmanes sota mínims, però tornarà a renèixer amb entusiasme ben aviat, quan la feinada remeti una mica. Gràcies pel comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s