Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat

Avui aprofito una efemèride trista (es compleixen dos anys de la mort de Ricard Salvat) per parlar d’un llibre que és alhora molt recomanable i molt il·lustratiu de part dels problemes que envolten la cultura catalana. 
Animals destructors de lleis és, des de molts punts de vista, una raresa. Per començar, és l’única novel·la d’un home que després es dedicaria en cos i ànima al teatre, una obra única i precoç: Salvat la va escriure amb només vint-i-quatre anys i li va servir per guanyar el premi Joanot Martorell de 1959. Dit d’una altra manera, Animals destructors de lleis permet intuir una trajectòria narrativa molt interessant que per un motiu o un altre l’autor va decidir no dur a terme. L’edició commemorativa del 50 aniversari que en va fer Meteora conté un pròleg on el mateix Salvat comenta breument les vicissituds que van envoltar la concessió del premi, la posterior edició del llibre, i la rebuda que li van dispensar algunes patums, ferides perquè un premi com aquell hagués recaigut en algú tan jove. Però em sembla que aprofundir massa en això no fa cap favor al llibre, i si per alguna cosa serveix és per constatar una vegada més les duríssimes condicions en què malvivia la cultura catalana en els anys de plom del franquisme, quan guanyar o no guanyar un premi equivalia a existir o no existir com a escriptor.
Perquè, convé dir-ho de seguida, Animals destructors de lleis és una novel·la estranya i atmosfèrica que es reivindica per si mateixa. El primer que sorprèn el lector és l’ambientació de la novel·la, totalment inusitada en la narrativa catalana: a grans trets, el llibre relata la vida de Sandre, un jove català que ha emigrat a Alemanya per treballar en una fàbrica i que mira de cultivar les seves inquietuds polítiques i culturals amb el poc temps lliure que li deixa la feina. Mentrestant, viu en una habitació llogada a casa d’una parella que el trasbalsa per la seva manera de viure, especialment la dona, Inge, amb qui té una relació carregada de tibantors sexuals. 
En gran part, Animals destructors de lleis és la crònica d’un desconcert. D’un desconcert múltiple, diria. Sandre no se sap avenir que els carrers alemanys siguin tan freds, tan iguals, que en aquell país sempre hi faci tant de fred; no entén que un poble que ha viscut una guerra tan dura de cop i volta es trobi tan lliurat al consumisme, que hi hagi parelles que es casin i visquin anys i anys junts sense tenir fills; es barreja una mica amb la bohèmia sense acabar-s’hi de lliurar i sempre amb una recança molt forta. És honest i autèntic en les seves inquietuds i jutja amb severitat i un punt d’encarcarament el que percep com a inautenticitats dels altres. Treballa a la fàbrica amb l’esperança idealista de conèixer el proletariat, immigrants d’altres orígens (els perses) però de seguida s’hi troba incòmode i descobreix la distància sideral que separa els obrers reals dels que apareixen als manifestos esquerranosos. En poques paraules, Sandre surt de la Catalunya grisa, pobra i moralment asfixiant del moment, es troba de cop i volta amb la vida europea de l’època i no pot evitar que (sent com és un ingenu, per més teoria que tingui al cap) tot plegat el deixi parat.
Per expressar el desconcert i el malestar que envaeixen el seu protagonista, Salvat fa servir un estil estrany, a la vegada clar i elusiu, racionalíssim però amb un punt vague i sensual. Un estil que funciona i acaba donant personalitat a la novel·la, tot i que, com era gairebé inevitable en aquells anys, especialment en la generació jove, educada completament a l’escola franquista, s’hi perceben un munt de vacil·lacions. Al pròleg hi diu que Espriu va corregir el llibre, o sigui que potser no totes les tries són del mateix Salvat, però a mi em sembla notar-hi una voluntat de fons de fer servir un català relativament natural que de tant en tant es veu engavanyat amb algun “car” dels que exigia l’època i alguna frase amb un ordre de paraules estrany, que (i ara faig literatura-ficció), potser Salvat hauria acabat eliminant si hagués continuat escrivint novel·les.  

Doncs bé, tenim una novel·la bona i interessant escrita per un jovenet de 24 anys… I tot d’un plegat arriba el silenci. Com és que feia tantíssims anys que no en parlava ningú? Jo mateix coneixia prou bé el “personatge Salvat”, havia parlat amb ell alguna vegada i fins uns mesos abans que sortís aquesta reedició no tenia ni idea de l’existència de la novel·la. La transmissió cultural ha fallat de manera estrepitosa. Tan sobrats anem, de novel·les de mèrit? Ara m’esplaiaria molt més del que cap lector d’aquest blog estaria disposat a aguantar, però sovint he pensat que els lectors interessants en la prosa catalana pequem d’indolència, cometem l’error de llegir i defensar només les obres mestres inqüestionables, Mirall trencat i Incerta glòria, per dir-ne dues, o el Quadern gris, i que ens oblidem d’un grapat d’obres que potser estan un o dos graons per sota en quant a excel·lència literària, però que no deixen de ser notabilíssimes i que expliquen moltes altres coses que les nostres solitàries obres mestres no tenen temps ni ganes d’explicar. 
Uns dies després de la mort de Ricard Salvat es van reemetre diverses entrevistes radiofòniques que li havien fet (en recordo una a Catalunya ràdio i una altra a la Com), i en una d’elles Salvat explicava que Sebastià Juan Arbó, ebrenc com ell, li havia dit molts anys enrere que aquest país està condemnat a començar sempre de zero, que cada generació es veu obligada a tornar a començar la casa des dels fonaments, sense aprofitar res del que ha deixat la generació anterior.
Per desmentir-lo, potser podríeu llegir la novel·la.
Advertisements

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Animals destructors de lleis, Exercicis d'admiració, Model de llengua, Ricard Salvat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat

  1. Anonymous ha dit:

    Em ve molt de gust llegir el Salvat novel·lista, gràcies. El fet de menystenir la tradició ens allibera, en el fons. Suposo que som vanitosos i és una excusa per forçar la creativitat. Sovint trobem els models quan ja n'hem fet un de propi, quan ja hem repensat moltes coses, però sempre ens quedem a mitges. Cal fer molta feina de difusió, de cànon català, de model de llengua per assentar unes bases dignes i aquest blog n'és una bona contribució.

  2. frg ha dit:

    Benvolgut anònim, potser sí que a base d'oblits i silencis podem descobrir constantment la sopa d'all, però a la llarga és terriblement empobridor. I cal no oblidar que no tothom que llegeix vol escriure i que el public lector "real" no té cap necessitat d'alliberar-se del pes de la tradició ni de la paralisi creativa que pot acompanyar un respecte excessiu per les grans obres del passat. El lector real té dret a gaudir d'aquestes obres i hi ha d'haver uns mecanismes de transmissió cultural que asseguren que aquesta informació arriba a qui hi pugui estar interessat. Si no, estem fotuts. I, malgrat el meu interès evident en la traducció, tot això que deia més amunt s'accentua en el cas de les obres originals, perquè un autor és pot permetre unes llibertats respecte el model de prosa que a un traductor li estan vedades…I ara m'allargaria massa. Gràcies per l'interès.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s