Això del català, d’Albert Pla Nualart (I)

Com tanta altra gent, vaig descobrir l’Albert Pla Nualart fa dos estius, arran d’una magnífica sèrie d’articles titulada «El català a la terrasseta» que es va publicar a la contraportada del diari Avui. En un primer moment vaig pensar que les terrassetes serien els clàssics articles dedicats a corregir errors habituals («no hem de dir manguera, hem de dir mànega») però de seguida em vaig adonar que la sèrie anava molt més enllà. Mitjançant expressions trobades al diari o a la televisió, Pla Nualart descrivia amb una habilitat i una precisió admirables els maldecaps amb què es troba qualsevol que avui en dia es dediqui professionalment a escriure en català, és a dir, qualsevol que faci textos pensats per a lectors reals, que sovint no se senten còmodes amb algunes solucions normatives artificioses. Perquè, i això és crucial, els filòlegs poden donar explicacions sofisticades sobre per què intricat és correcte i intrincat no, però la gent s’hi ha de sentir còmoda i ha de tenir la sensació que el model que es fa servir no contradiu la seva intuïció, o se sumarà a les files (tan nombroses) dels que parlen en català a casa i amb els amics però a l’hora de llegir un llibre o un diari el trien en castellà perquè l’entenen millor i perquè de català «no en saben prou».
 
Una de les grans virtuts de Pla Nualart és que dóna una imatge completa de les dificultats amb què es troben els lingüistes (i els traductors) i no es limita a fer un plany pel pobre català, esclafat sota el peu gegantesc del castellà. Perquè sí, és evident que la major part dels problemes deriven de la pressió del castellà, del fet que no hi hagi catalanoparlants monolingües, però la cosa no s’acaba aquí, ni de bon tros. Tots, en major o menor mesura, som parlants interferits, però no totes les interferències són iguals: per començar, cal discriminar entre els manlleus, que enriqueixen la llengua i hi aporten matisos, i els calcs, que simplement substitueixen expressions genuïnes per altres que no aporten res de nou i treuen color a la llengua. Dit en altres paraules, cal distingir entre les expressions i els girs on el català podria arribar per evolució pròpia i les que són cossos aliens a la llengua. Com molt bé exposa, voler-ho fer tot diferent del castellà és una altra forma d’interferència, una altra manera d’estar-hi obsessionat, i ho acaba convertint gairebé tot en suspecte de castellanisme, fins que no es demostri el contrari. (Poso només un exemple entre dotzenes: l’expressió «empassar-se un gripau», que molts rebutgen perquè té equivalent castellà. Pla fa una mica de recerca i troba que l’expressió existeix en francès, italià i anglès, i que prové del moralista francès Nicolas Chamfort, que deia que cada matí ens hauríem d’empassar un gripau perquè res del que ens trobem la resta del dia no ens sembli fastigós. És a dir, «empassar-se un gripau» és una expressió que pertany a la tradició culta europea i només nosaltres en prescindim, per no assemblar-nos al castellà).

Però Pla Nualart no s’atura aquí: també parla dels problemes dels diccionaris de què disposem, singularment el normatiu, molt lent a l’hora de recollir paraules noves i que sovint és ambigu i defuig les complicacions. Parla d’un munt de paraules que són a la sala d’espera i que tard o d’hora hi acabaran entrant, però que de moment continuen provocant la temuda marca del corrector ortogràfic i ens aboquen a buscar solucions artificioses. Es queixa que la manca d’informació dialectal faci que formes marginals entrin al diccionari i arraconin les genuïnes de la major part de la població. Es queixa de l’absurd que suposa no tenir un bon diccionari català-castellà («l’escut per resistir») quan s’inverteixen (invertien) tants diners públics en altres projectes lingüístics que fan patxoca però tenen una incidència social mil vegades més petita (i aquí jo no em puc estar de demanar un diccionari anglès-català més actualitzat, i si pot ser en línia). També parla d’alguns aspectes de la normativa, però això (que ocupa la primera part del llibre) ho deixo per un altre dia.

M’adono que pel resum que en faig podria semblar que el to dels articles és crispat, i no ho és gens ni mica. Pla Nualart sap que els bons lingüistes (i els bons correctors) són els que donen solucions, els que t’assenyalen recursos que t’havien passat per alt, els que et fan adonar que la llengua és més rica del que et pensaves i no els que s’esplaien amb el bolígraf vermell i et tornen un text correctíssim però tan asèptic que no hi queda ni rastre de vida. Reivindica un munt d’expressions vives i útils que apareixen poc als mitjans (per aquella mania d’associar elevat a castellà), i ho fa amb un to amable, irònic, fins i tot diria que una mica enjogassat. És pessimista pel que fa la situació del català, però tinc la sensació que el missatge de fons és profundament optimista: al nostre català, al català que fem servir els que l’hem fet servir sempre, a la nostra intuïció lingüística, en definitiva, no li passa res, no té cap mal lleig, no es mereix que en dubtem cada tres segons. No és el mateix català que es parlava fa un segle, però encara és prou genuí. Això no vol dir que qualsevol català sigui igualment vàlid, que el catanyol no faci estralls, especialment a Barcelona i l’àrea metropolitana, i no treu que hi hagi una immensa majoria de la població que és del tot incapaç d’escriure un text senzill sense fer vint faltes d’ortografia, però la matèria primera encara hi és. I que a partir d’ella s’ha de construir el model de prosa periodística, i, canviant el que faci falta, literària. 
Continuarà.  

Anuncis

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Això del català, Albert Pla Nualart, Model de llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Això del català, d’Albert Pla Nualart (I)

  1. Juan de Sola ha dit:

    Li ben prometo que me'l llegiré tan bon punt se m'acabi la pila dels llibres que m'he endut de vacances.Salut i bon estiu!j

  2. Me n'alegro. Mentrestant, anirà trobant aquí un parell de comentaris més sobre altres aspectes del llibre (no ho he explicitat, però aquest post va només sobre la segona part, que recull les terrassetes i uns quants articles més sobre temes lingüístics). Bon estiu a vostè, senyor de Sola!

  3. Allau ha dit:

    El plantejament sembla molt atractiu: segur que me l'acabo llegint.

  4. Ben tornat, Allau! Ja friso per llegir posts bàltics…Els articles són deliciosos. Hi ha una primera part una mica més teòrica i feixuga per a qui no sigui un obsés d'aquests temes. Sigui com sigui, el llibre és molt recomanable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s