Festa Estellés

En el moment de sumar-se a un homenatge, a l’homenatge a un poeta admirat, sempre existeix la temptació de voler ser original, de triar-ne els versos que creiem que els altres no triaran, de proclamar als quatre vents que tenim el paladar fi i que en tot hi veiem subtileses. No ho faré avui per parlar d’Estellés, entre d’altres coses perquè no puc. Conec força poemes d’Estellés i és un dels poetes que m’arriben. És clar, sec, amarg, sonor. Feroç, sí. Aspre. Però jo sóc un lector de poesia una mica peculiar: estableixo relacions fortes amb uns quants poemes, me’ls aprenc de memòria i hi penso sovint. Però són pocs. Miro de portar-los a dins i donar-los temps perquè em treballin. És un mètode com un altre, però demana una concentració, una intensitat de lectura i una disposició d’esperit que no sempre tinc. Voldria, oi tant que voldria, dedicar-hi molta més energia, però de moment sembla que estic condemnat a viure entre llacunes colossals, parcialment compensades per la intensitat d’alguns amors. 
Però m’estic allunyant del que volia dir. Quan dic que Estellés m’agrada, que m’agrada molt, em refereixo sobretot al Llibre de Meravelles. I no perquè la resta no em convenci, només faltaria, sinó simplement perquè no la conec prou. Tinc un parell d’antologies a casa (una d’elles, Mort i pam, feta per la seva filla i molt apreciable) que em serveixen per constatar que Estellés m’agrada més enllà d’aquest llibre. Però el cas és que fa uns anys, l’entusiasme pel Llibre de Meravelles em va portar a buscar més llibres, La clau que obri tots els panys, Hotel París, Donzell amarg, qualsevol dels llibres que les fonts pertinents m’indicaven. No els vaig trobar. Hi havia, això sí, algun volum escadusser de l’Obra Completa que li ha publicat de l’Editorial 3 i 4, i no justament els que buscava. D’aleshores ençà, de tant en tant m’acosto a les lleixes de poesia i hi busco llibres d’Estellés, amb poquíssimes alegries. 
I això que Estellés és un poeta que ho té tot per ser popular. Es bo i profund, és comprensible a la primera (que no és el mateix que dir que s’esgota amb una sola lectura, és clar). És sensual, directe i canta la vida, sovint amb un punt de solemnitat que impressiona. La seva música atrau de seguida. Ho té tot, en definitiva. I, per més que justament avui pugui semblar que és un poeta molt present a la memòria col·lectiva (oh, internet, salvadora de minories!), diria que Estellés continua sense ser prou conegut. Si ho fos, seria sempre a les llibreries, qualsevol dia de l’any, de dalt a baix del país que parla llengua en què ell escrivia. Hi hauria com a mínim els seus llibres més importants, en edicions barates i atractives. I no es així. El lector potencialment interessat en Estellés ha de passar de l’antologia breu a l’obra completa, agafant embranzida i d’un sol salt. I això, que amb Vinyoli funciona, amb Estellés i els deu volums de l’obra completa potser és demanar massa.  Al lector se l’ha de cuidar, i em sembla que aquí els editors tenen camp per córrer. Algú s’hi anima?
I ara sí, un poema, un de molt conegut, potser és el que més em commou: 
PER EXEMPLE
                                                                                                                                             Entre aquests dos estats és tot lo poble
                                                                                                                                             e jo confés ésser d’aquest nombre
                                                                      Ausiàs March
               Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
               com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
               per a tu i per a mi, per a tants com nosaltres, 
               per als mateixos hòmens que varen fer la guerra. 
               La postguerra era sorda, era amarga i feroç. 
               No demanava còleres, demanava cauteles, 
               i demanava pa, medicines, amor. 
               Anys de cauteles, de precaucions i tactes, 
               de pactes clandestins, conformitats cruels. 
               Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat. 
               I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
               i ballàrem alegres damunt tota la vida. 
               Acabada la guerra, allò fou la postguerra. 
               S’apagaren els riures estellats en els llavis. 
               I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. 
               S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles. 
               Un bult d’amor creixia, tenaç, a l’entrecuix. 
               Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor; 
               brutalment s’imposava sobre fam i cauteles. 
               I fou un amor trist, l’amor brut, esgarrat. 
               Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa 
               que vàrem perpetrar, innocents i cruels, 
               plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang. 
               Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra…
               ¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. 
               I després de palpar-nos feroçment, brutalment, 
               arribàvem a casa i dúiem les mans buides, 
               i encara ens mirem les mans buides a voltes, 
               i ara sentim l’espant que llavors no sentíem
               i plorem per aquella puresa que no fou, 
               per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
               que no hem pogut tastar en cap banda, mai. 
Advertisements

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Homenatge, La maledicció del fons, Vicent Andrés Estellés. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Festa Estellés

  1. Quadern de mots ha dit:

    Bona reflexió, m’ha agradat el teu homenatge. No sóc lectora de poesia i ahir vaig llegir-ne molta i de molt bona. El poema que has triat tampoc el coneixia i és del bons.

  2. Gràcies, jo tampoc coneixia el segon dels teus, una prova més que Estellés no acaba de ser prou conegut. Per cert, avui he passat per una altra llibreria del centre de Barcelona i he reconstatat el que dic al post: quatre antologies, cap volum de l'obra completa i un únic llibre separat, Primer libro de las églogas, en edició bilingüe (és a dir, pensada per al públic castellà) de l'Editorial Denes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s