Biografia de la fam (o, una vida excèntrica II)

Sense que calgui parlar de complexes arquitectures narratives ni de grans trencaclosques, hi ha una colla d’indicis (referències mútues entre les novel·les, personatges episòdics que després es fan centrals) que fan pensar que la ficció autobiogràfica d’Amélie Nothomb segueix un pla preconcebut. Algú podria dir que no n’hi cal cap, de pla, que és la pròpia vida de l’autora la que proporciona les línies mestres dels seus llibres, però probablement seria pecar d’ingenu. Perquè escriure sempre és triar, i en aquest cas triar quins episodis cal narrar i quina forma és la que més els convé. I per això parlo de «ficció autobiogràfica»: no perquè posi en qüestió la veracitat del que ens explica (Nothomb sempre ha mantingut que tot és rigorosament cert), sinó perquè tot i estar escrites en primera persona per un personatge que es diu com l’autora, les obres autobiogràfiques d’Amélie Nothomb estan concebudes com a novel·les i no com a memòries ni llibres de records.
Però torno al que volia dir. Si, més modestament, pensem en el conjunt de la narrativa autobiogràfica nothombiana com una paret, una paret antiga i feta de pedres una mica irregulars, no tinc cap dubte que la Biografia de la fam en seria l’argamassa. La resta de novel·les serien les pedres o maons: són sòlides i ben definides, tracten períodes molt concrets de la seva vida, sovint lligats a un determinat tema central. I, com els maons que són, encaixen, encara que sigui imperfectament. Metafísica dels tubs descriu els primers tres anys de vida de l’autora i transcorre al Japó. Per tant, encara que la data de publicació digui el contrari, va abans que El sabotatge amorós, situada a la Xina quan l’autora té entre cinc i vuit anys. Estupor i tremolors i Nid’Eva ni d’Adam encara encaixen millor: descriuen exactament el mateix període (el seu retorn al Japó als 21 anys) però centrant-se en àmbits diferents, una desastrosa experiència laboral en el primer cas i la primera història d’amor mínimament reeixida de la seva vida en el segon. I entre tots aquests maons hi ha la Biografia de la fam, un llibre singular, l’argamassa que omple els espais buits i dóna consistència i unitat a la paret. Des d’un punt de vista purament estructural, Biografia de la fam fa de ciment perquè és l’únic llibre que s’allarga en el temps i perquè entra en contacte amb la resta de novel·les esmentades, sempre evitant de reiterar el que ja ha explicat anteriorment. Però l’argamassa és també conceptual, perquè en aquest llibre Nothomb parla de la fam, de la fam insaciable que l’autora considera l’element decisiu i aglutinador de la seva vida. Una fam que no és només de menges, és clar: «Hi ha cap fam del ventre que no sigui indici d’una fam més generalitzada? Per fam entenc aquesta esgarrifosa mancança de l’ésser en si, el buit turmentador, l’aspiració no tant a la utòpica plenitud com a la simple realitat: allà on no hi ha res, imploro que hi hagi alguna cosa». I, emulant Flaubert, proclama: «La fam sóc jo».
La fam és ella, doncs, i aquesta és la seva biografia. Una biografia que, rere el que pot semblar una simple enumeració de passions, amaga ritmes complexos. D’una banda, la cadència dels quatre passos: descobriment meravellat, fam insaciable, rebuig del món exterior, ocultació. Li passa amb tot: amb el sucre, amb la xocolata, amb l’alcohol, amb l’aigua, amb la lectura. Com si seguís el famosíssim Enivrez-vousde Baudelaire, la Nothomb nena busca sempre el plaer (l’estadi diví), se n’emborratxa i no en té mai prou. El sadollament és impossible, sempre hi ha algú que demana mesura i que fa imprescindible el secret. A aquest ritme principal cal afegir-hi el que es deriva de la itinerància laboral del seu pare, culpable de l’alternança entre els llocs d’èxtasi i els de consternació. Del Japó i de Nova York en gaudeix a cor què vols; són llocs on el plaer és fàcil d’aconseguir. Però aquests períodes de plenitud i embriaguesa van seguits de les respectives davallades: les gàbies, Xina i Bangla Desh. Cada desplaçament la porta a conèixer nous plaers: la fam canvia de forma. Però la Biografia de la fam s’explica encara millor per mitjà del tercer ritme, el més lent i devastador: el biològic. Nothomb, que als tres anys es considerava divina, veu la infància com un moment de plenitud i la creixença com una degradació, com una expulsió del paradís. Mentre és petita té el plaer a l’abast de la mà, cosa que no fa minvar mai la fam però que permet lliurar-se a un gaudi quasi perpetu. Els plaers no li fan cap mal, ni el seu sorprenent alcoholisme infantil ni els excessos amb el sucre. Però la plenitud s’anirà esquerdant de mica en mica: els plaers cada vegada costen més de satisfer, depenen del caprici dels altres i no només del seu. S’acosta l’adolescència, i la narració interior que sempre l’havia acompanyada es transforma en una veu hostil. El cos es rebel·la: creix un pam, li surten els pits (que mira de cremar-se), sent desig per un noi. El seu món es disloca i té fam de cataclisme. I és llavors quan pren la decisió de no tornar a menjar.
Tret de la seva eterna reticència a parlar de sexe, enlloc no es percep tan bé el cantó pudorós d’Amélie Nothomb com quan parla de la seva anorèxia. Un pudor que, venint d’algú que ha escrit un grapat de llibres sobre si mateixa, només es pot qualificar de paradoxal. Arribats a aquest punt, al moment crucial en què decideix desobeir la fam, els capítols es fan breus, el·líptics, el devessall d’anècdotes s’estronca. Nothomb ja ha apuntat indicis de l’odi que sentia pel seu cos, però no s’allarga en consideracions psiquiàtriques ni psicològiques. Però, a diferència de la seva relació infantil amb l’alcohol, va deixant frases doloroses i reveladores. Diu: «Després de dos mesos de dolor, el miracle finalment va produir-se: la fam va desaparèixer i va deixar pas a una alegria torrencial. Havia matat el meu cos. Vaig viure-ho com una victòria espaterrant». I, una mica més avall: «Aquesta manera de viure […] em mantenia en una era glacial en què els sentiments ja no creixien. Va ser un descans: vaig deixar d’odiar-me». I rebla el clau: «En realitat, em trobava en el paroxisme de la fam: tenia fam de tenir fam».
Però se’n surt. El cos es rebel·la, no es vol rendir. I en algun moment de la recuperació comença a escriure. I l’acte físic de l’escriptura l’ajuda. Ella mateixa estableix una relació reveladora: la mateixa Llei (la majúscula és seva) que la comminava a deixar de menjar la forçava a repassar mentalment cada dia la pel·lícula de la seva vida. Costa no veure-hi el ferment dels llibres futurs, de la ficció autobiogràfica nothombiana. Construïda, ja ho dèiem, amb l’argamassa de la fam.
*

Biografia de la fam va ser la meva tercera traducció professional, i des d’aleshores ençà han passat tantes coses (una trentena de traduccions més, per exemple) que em sembla que ja en fa mitja vida. En aquesta ocasió, com en la «meva» primera Nothomb, Antichrista, vaig comptar amb l’inestimable col·laboració de la Nathalie Barbeta, la francesa bilingüe que tothom voldria tenir al costat quan mira d’avaluar la dubtosa equivalència entre dos girs. La traducció a quatre mans va comportar un munt d’hores de conversa i de discussió apassionant i constructiva (val a dir que en aquella època la meva subsistència no depenia de les traduccions i que em podia permetre una parsimònia que ara em sembla impensable). Rellegida ara, m’alegro de constatar que el criteri general que segueixo no ha variat gaire, tot i que s’ha fet una més sistemàtic i s’ha anat enriquint amb les eines que només l’experiència pot donar.
Títol:Biografia de la fam
Autora:Amélie Nothomb
Editorial:Empúries
Traductors: Ferran Ràfols Gesa i Nathalie Barbeta
Data d’edició: Febrer del 2006
Anuncis

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Amélie Nothomb, Biografia de la fam, Empúries, Traduccions pròpies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

14 respostes a Biografia de la fam (o, una vida excèntrica II)

  1. Allau ha dit:

    Esplèndides observacions de traductor al detall. Cal que avisem la Matilde abans del seu encontre amb els psicotrònics de La Plana?

  2. Podríem dir que la Matilde no és del tot aliena al fet que aquest post aparegui precisament ara. Als blogaires morosos sempre ens va bé una empenteta!

  3. matilde urbach ha dit:

    Ehem. A mi em fa molta gràcia llegir reflexions sobre els blocs, ja sabeu, qui matarà a qui, si valen més mil tuits que un apunt, si la part interactiva (és a dir, el pis dels comentaris) és un safareig virtual ple d'ensabonades de Lagarto o d'exabruptes de gent amb poca feina, si han perdut embranzida i han minvat les visites i coses així.No és gaire diferent del món real, la veritat: hi ha de tot. Per a mi és una font constant d'alegries. M'han crescut un munt d'amics invisibles al jardí. Quan al juliol vam decidir tornar a col·laborar amb això del dia mundial de la salut mental i les psicotròniques (que diu, sàviament, l'Allau) ens van proposar com a lectura Yo vencí a la anorexia (i com a alternativa, Bitllet d'anada i tornada de la Gemma Lienas) jo no vaig dir ni mu, vaig córrer cap al correu amb la Biografia de la fam a la punta de la llengua. Toc, toc, Allau, què et sembla?. Jo no havia llegit res de l'Amélie, però sabia que ell sí. Endavant!, va ser la resposta.I arriba l'octubre, el moment de la fam. Com ignorar que tens el traductor a un cop de correu? Com desaprofitar l'avinentesa? Em conformava amb un antic apunt ja publicat. Però no, en Ferran tenia aquest d'avui pendent i mira, aquí estem, teixint la teranyina. Doncs què voleu que us digui. Gràcies?. Gràcies és poc.

  4. Lalu ha dit:

    Ferran, moltíssimes gràcies per aquest post. És genial poder-me acostar una miqueta més a aquesta autora i a la seva obra (em fascina, l'adoro!), i que precisament vaig descobrir amb Biografia de la fam. És tot un luxe que algú que coneix tan bé la seva obra com el seu traductor parli i comparteixi les seves observacions amb els lectors. 🙂

  5. De res, Lalu, és un plaer. A vegades penso que seria interessant que els traductors féssim una crítica dels llibres que traduim. No per publicar-la immediatament, és clar, perquè si fos positiva semblaria que ho fem per interès i si fos negativa despertaria les ires (justificades) de qui ens ha pagat per traduir el llibre en qüestió, però potser les podríem guardar per al cap d'uns anys, si és el que el llibre encara suscita interès. A falta d'això, però, sempre està bé fer quatre reflexions, perquè quan acabes de traduir un llibre en tens el cap ple, el relaciones amb tot el que veus o llegeixes. Amb el temps tot això s'esvaeix, és clar, però tornar-me a mirar la Biografia de la fam m'ha servit per veure que només s'esvaeix aparentment. L'Amélie Nothomb ho té això: fascina molta gent i desperta una animadversió no gaire tèbia entre un grup igualment nombrós. Per cert, l'has anada a veure mai, quan ve a Barcelona? És tot un espectacle: té sentit escènic, és ocurrent… No et sabria dir quan tornarà a venir, però si pares a prop de Barcelona no t'ho perdis.

  6. matilde urbach ha dit:

    Us deixo aquest enllaç : Nothomb i Pàmies en la presentació de Ni d'Eva ni d'Adam. Un tip de riure.

  7. És el mateix enllaç que va deixar el col·lega Robert Falcó al comentari sobre El Viatge d'hivern… Hilarant, per molt que em col·loqui de ple en la categoria "assassí potencial". Però, ben mirat, que no ho som tots, d'assassins en potència?

  8. Lalu ha dit:

    Tant de bo tots els traductors fessin això que dius. I no, no l'he anat a veure mai! És que ho avisen, de quan vindrà i a on? Jo mai me n'assabento d'aquestes coses; si ho fes, ja ho crec que faria el possible per anar-la a veure!

  9. Les dues últimes vegades que ha vingut ha fet una xerrada a l'Institut Francès de Barcelona. No sé si en van fer gaire propaganda, però el cas és que no s'hi cabia. Ara mateix encara no sé si aquest any vindrà o no, però si ve ja m'encarregaré d'anunciar-ho al blog.

  10. Lalu ha dit:

    Hola, Ferran. Perdona que et molesti, però volia preguntar-te si en saps res de l’últim llibre que Anagrama ha publicat de l’Amélie, que (cosa que m’ha estranyat) no he trobat en català i del qual els llibreters a qui ho he demanat no en saben res.
    Una salutació!

    PD: avui mateix he recollit a la biblioteca L’escombra del sistema. Serà el primer cop que llegeixi res d’en DFW, i una traducció teva a l’altra banda de la qual no es trobi la Nothomb 😉 (encara que Moo Pak també acabarà caient 🙂 ).

  11. No molestes gens, dona, on vas a parar!

    Doncs és cert que aquest any no hi ha Amélie en català, jo també em vaig quedar una mica parat en saber-ho. Això no vol dir que no n’hi hagi l’any que ve, no ho sé, d’una manera o altra suposo que es reprendrà el fil, perquè és una autora amb seguidors molt fidels, com diria que ja saps…

    L’escombra del sistema encara és més estrafolària que les novel·les de l’Amélie (i molt més llarga!). De fet, ara que hi penso, hi ha un tal Norman Bombardini que potser et farà pensar en una de les últimes Nothombs… En fi, a veure què et sembla, a mi em va entusiasmar (i Moo Pak també, tot i que aquests sí que no s’assemblen gota).

  12. Lalu ha dit:

    Vaja, doncs quina llàstima, això de l’Amélie…

    A veure què tal en DFW; la vertitat és que, pel que n’he llegit d’ell i de la seva obra, em té molt intrigada des de fa temps. Però en qualsevol cas m’alegra que hagi arribat al català (i no de qualsevol manera 😉 )

    Gràcies per la teva resposta! (M’apunto en Bombardini! 🙂 )

  13. Lalu ha dit:

    Ostres, Ferran: ja devies veure que lo d’en Bombardini ho vaig entendre malamet i vaig pensar que es tractava d’un autor. Així que quan el nom va començar a aparèixer entre les pàgines de L’Escombra del sistema em vaig començar a estranyar, primer, i després vaig començar a pensar que devia ser una broma teva. (Fins i tot vaig buscar-lo per internet.) I aleshores el personatge va aparèixer –en tota la seva plenitud– i vaig relligar el que m’havies dit 🙂 (Rellegint el comentari, també queda clar.)
    Boníssim, per cert, el tros del restaurant d’en Bombardini (de moment no he arribat a cap altre fragment que protagonitzi… O ocupi 🙂 ). Bé, i brutal el llibre (tot i que encara no l’he acabat); m’està encantant!

  14. Sí, ja m’ho va semblar, però vaig pensar que ja te’l trobaries. M’alegro molt que t’agradi!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s