Això del català, d’Albert Pla Nualart (2)

Si fa unes quantes setmanes vaig començar parlant d’Això del català pel final, és a dir, pel recull d’articles que tanca el llibre, és perquè em sembla la manera més sana i profitosa de llegir-lo. Sana perquè evita un enfrontament o una adhesió viscerals, apriorístics, basats en criteris ideològics i no lingüístics. I profitosa perquè, pel que fa a la llengua, i aquí em baso en la meva experiència, és la batalla diària amb un reguitzell inacabable de casos concrets el que permet passar al raonament més general i, un cop fet el pas, posar-lo constantment a prova. Però això no treu que sigui la primera part del llibre, «Per una normativa del segle XXI», la que conté la tesi forta de Pla Nualart i la que ha aixecat més polseguera en determinats ambients.

En aquesta primera part, l’autor mira d’exposar les raons que fan necessària una revisió de la normativa. Parla de la paradoxa que suposa el fet que les escoles ensenyin unes combinacions de pronoms febles que els alumnes constaten que no fa servir ningú, ni al carrer, ni als mitjans de comunicació, ni (últimament) als llibres. De fet, ni tan sols les fa servir el professor de català en la seva parla espontània. Parla de la sensació d’irrealitat que això transmet, i de com aquesta sensació contribueix (tot i que no justifica) a la desoladora deixadesa lingüística de la gran majoria de catalans. Descriu els problemes amb què s’ha d’enfrontar qualsevol que ensenyi llengua (catalana o qualsevol altra) tant a primària com a secundària, i el fracàs que suposa el fet que un munt de llicenciats que han fet tot l’ensenyament en català siguin incapaços de redactar tres paràgrafs perfectament normatius. Insisteix que hi ha aspectes concrets de la normativa que generen errors sistemàtics, fins i tot en el cas d’articulistes o periodistes, de gent que viu d’escriure. I arriba a la conclusió que potser valdria la pena revisar-los.

Abans d’enumerar-los, però, Pla Nualart fa un llistat dels obstacles que dificulten la reforma, i posa un esment especial en la descripció de determinades actituds lingüístiques. I aquí, cal dir-ho, fa una mica de sang. Fa sang en la seva antològica definició del que és un mestretites («una versió molt nostrada del pedant», algú que «que viu en la consciència del pecat», que sent «una gran satisfacció quan tot és molt complicat» i que pateix «aquella inseguretat del pobre d’esperit que necessita un dogma, una autoritat i un reglament perquè no se’l mengi de viu en viu la pròpia sensació de petitesa»), en la seva crítica a la «lentitud exasperant» amb què treballa l’IEC i en la caracterització de la fe religiosa amb què certa gent contempla la normativa fabriana, talment com si fos una veritat revelada. Es nota que el tema li cou i que s’ha hagut d’aguantar en un munt d’ocasions, com tot aquell que alguna vegada ha començat una conversa mirant de resoldre una frase amb un gir no normatiu que li sembla útil i adequat al context i l’ha acabada amb la sensació de trobar-se davant d’un consell de guerra, acusat d’alta traïció, de vendre’s la llengua i la nació catalana per quatre rals. Pla Nualart sap de què l’acusaran, i té l’encert de no defensar-se’n explícitament en gaires ocasions. Quan ho fa, però, mira de ser clar i eloqüent, i s’esforça (inútilment?) a dir exposar els seus punts de vista de la manera menys tergiversable que pot. Succintament: «Crec que s’ha de plantar cara a la interferència fins a les últimes conseqüències, és a dir, que no n’hem de deixar passar ni una. I crec que no fer-ho és entreguisme suïcida. […] Ara bé: no és interferència allò que ha penetrat tan endins a la llengua que ja forma part de la seva estructura. No ho és allò que, tenint un origen castellà, s’usa des de fa molts anys, ningú ho sent com a castellà i expressa de manera més clara i funcional que qualsevol altra forma el que volíem dir. […] Sobretot, cal acabar d’una vegada amb aquesta confusió absurda que fa creure que alguns punts artificiosos de la normativa són més catalans, més genuïns, que el que la gent diu. I que qüestionant-los donem barra lliure a la màniga ampla.»

També en paraules seves, Pla proposa la «crucial decisió estratègica de canviar les trinxeres de lloc», i més endavant, que «deixem de desgastar-nos en batalles inútils». Que ens centrem en les batalles que podem guanyar, que la discussió entre «l’hi dic» i «li ho dic» corre el perill de quedar sepultada per l’esgarrifós i cada vegada més present «s’ho dic». Recorda la reforma fabriana es va fer amb una sèrie de premisses ideològics (intentar recrear la llengua tal com hauria estat sense els llargs segles de decadència, establir una llengua que no és reflex de cap dialecte concret sinó que consisteix en un conjunt de formes triades de cadascun d’ells) i que Fabra mateix la concebia com una proposta que caldria revisar un cop s’hagués vist si la majoria de parlants l’havia feta seva. Per dir-ho d’alguna manera, Fabra va fer un vestit (un trajo?) amb quatre parracs, se’n va sortir tan bé que el vestit ha fet patxoca durant tots aquests anys i encara en fa, tot i que ara, un cop l’hem dut a tot arreu i hi hem fet contorsions de tota mena, se’ns fa difícil ignorar que el vestit tiba una mica quan intentem fer determinats moviments i que comença a ser hora de refer quatre costures per poder-nos-hi sentir més còmodes.

Acabo l’apunt (encara en vindrà un altre, menys perifràstic) sense fer esment de cap dels punts que Pla considera que cal revisar. Ho faig perquè són al llibre, evidentment, però sobretot perquè no em sembla tan important la forma final que prengui la norma del canvi i caiguda de preposicions com el debat públic sobre les actituds que acompanyen la norma. Un debat que ajudi a aclarir una mica els conceptes, a separar els debats, a parlar del que volem parlar, que és de llengua. Que es plantegi quin valor donem al català natural i a la intuïció lingüística, i que serveixi per aconseguir que un detall sintàctic sigui això, un detall sintàctic, i no una mesura del compromís nacional. Si aquest debat públic es produeix, potser veurem que en molts casos les trinxeres ja fa anys que han canviat de lloc, que entre els professionals de la llengua hi ha un consens més ampli del que pot semblar, i que només cal que l’autoritat competent ho faci oficial, miri d’aturar el foc amic i enviï més efectius al front real. 
Advertisements

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Això del català, Albert Pla Nualart, Model de llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Això del català, d’Albert Pla Nualart (2)

  1. Maria ha dit:

    Des de fa set anys, faig un curs de llengua en què molts dels meus alumnes són o volen ser professors de català a secundària. El barem que fem servir moltes vegades és veure si una norma “es pot vendre” a una classe de segon de batxillerat de fora de l’àrea metropolitana. Si és que no, alguna cosa falla. De vegades no es poden vendre ni als meus alumnes, que són graduats. De tota manera, crec que la sacralització de Fabra està quedant enrere. Quan jo era petita, “surt al Fabra?” era la pregunta que solucionava totes les discussions; ara això ja no passa.

  2. Em sembla un bon barem, Maria, i per anar bé hauria de ser aplicable a molts llocs de dins de l’àrea metropolitana. Jo també tinc la sensació que Fabra comença a ser menys sagrat, en part és el que volia insinuar quan dic que «entre els professionals de la llengua hi ha un consens més ampli del que pot semblar». Últimament he tingut ocasió de parlar-ne amb alguns traductors (la majoria de la meva generació, però no només) i veig que tots fem més o menys el mateix, ens saltem la normativa en els mateixos punts i tenim criteris molt semblants. Diria que la majoria dels que ens hi guanyem les garrofes estem d’acord en unes quantes coses, i potser aniria bé començar a explicar-ho i no fer veure que hi ha una batalla eterna de models de llengua. Si tot va bé, tinc previst fer un post sobre tot això en breu.

    Moltes gràcies pel teu comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s