L’escombra del sistema, de David Foster Wallace

(Això que segueix és el text sobre el qual vaig improvisar a la presentació del dimarts passat.)

LESCOMBRA DEL SISTEMA

Si tot ha anat com estava previst, quan comenci a dir aquestes paraules els meus companys de taula ja us hauran convençut de la necessitat peremptòria de comprar i llegir L’escombra del sistema, i jo me’n podré sortir amb quatre consideracions sobre l’experiència de traduir (i rellegir moltes vegades) Foster Wallace. Com dic sempre en aquesta mena d’actes, no us avorriré amb tecnicismes. Quan em van proposar de traduir L’escombra, la primera reacció va ser d’una certa basarda, com m’acostuma a passar amb els autors amb fama de foscos i excessius. Però de seguida que vaig posar fil a l’agulla em vaig adonar que xalava com un verro. El llibre era divertidíssim, ple de personatges excèntrics i situacions estrafolàries. A més a més, en l’escriptura de Foster Wallace hi percebia una exuberància, un vigor que se’m feia inseparable d’un pensament obsessiu: l’autor va escriure aquest llibre amb 23-24 anys. Per sort, ja fa anys que he deixat enrere la fase diguem-ne competitiva en què em preguntava a quina edat havien fet la seva primera gran obra els meus escriptors i cineastes preferits; si no, L’escombra hauria estat una cleca que m’hauria ressonat a la orella durant mesos i mesos. Sigui com vulgui, el cas és que L’escombra em semblava un llibre jove, vigorós, amarat d’una certa felicitat verbosa, del goig agudíssim de trobar en tot moment les paraules. Vaig pensar, i després m’ha sabut greu trobar l’expressió gairebé idèntica aquí, que el que em meravellava de L’escombra era «el pur plaer d’un talent que es descobreix a si mateix». Si he de buscar un símil, el primer que em ve al cap (i ja em perdonareu els detractors dels esports) és el Barça del primer any de Guardiola: no era només la qualitat del joc, era l’alegria que desprenien els jugadors de descobrir-se jugant així de bé. Segurament m’esforçaria a buscar un símil que vestís una mica més si no fos perquè acabo de recordar que Foster Wallace va escriure un famós article sobre Roger Federer (dempeus!) en el seu moment més enlluernador, que és si fa no fa l’equivalent tennístic del que deia abans. Potser val la pena afegir que, en el seu article, Foster Wallace diu que el miracle de Federer només el pot entendre del tot qui hagi jugat a tennis a un cert nivell, i em penso que aquí també val l’analogia amb l’escriptura de L’escombra.

Per a un traductor, és clar, el llibre és una festa. Hi ha de tot: descripcions llargues i alambinades, teories psiquiàtriques explicades amb grans circumloquis, informes mèdics, contes relatats de viva veu, i, per sobre de tot, diàleg. Una mà de diàleg que calia traslladar i al qual s’havia de donar color. Corre la brama que el català té un problema amb la col·loquialitat, cosa que és un absurd evident. Si al català li costés ser col·loquial, ara mateix no l’estaríem parlant. (Evidentment, el que es vol dir és una altra cosa: que el català actual no té un argot específic de la delinqüència/marginalitat, però això és tot un altre tema, que té a veure amb la falta de necessitat social d’un argot exclusivament català; també valdria la pena preguntar-se per què hi ha tanta gent que creu que només els negres de Baltimore tenen registre col·loquial). Però deia que el text requeria un cert esforç per donar color a les veus dels personatges, que contínuament s’irriten els uns als altres i fan ús d’una certa expressivitat renegaire i una mica baladrera. És, potser, el tret que més destacaria de la traducció, l’aspecte en què he hagut d’aprofundir més en relació a traduccions anteriors. La resta va ser una feinada, però no tan espinosa com me l’havia temut: concisa o sinuosa, abstracta o concreta, l’escriptura de Foster Wallace és gairebé sempre (amb una excepció, ja hi tornaré) d’una gran precisió, cosa que, si tot va bé, al final t’ha de permetre trobar solucions plausibles. Evidentment, seran els lectors els que dictaminaran si hi havia espines o no i fins a quin punt m’han deixat esgarrinxat.

Però a mesura que em vaig endinsar en la traducció la meva percepció del llibre es va anar modificant, i ho ha seguit fent en les múltiples relectures que han vingut després. Sota una capa d’humor hilarant (un humor que qualificaria de cerebral i verbal,  que no decau en cap moment) hi vaig anar veient cada vegada més un fons fosc, fosc i una mica opac. Durant aquests últims mesos he constatat que el nom de Foster Wallace genera una certa prevenció: la gent s’imagina pàgines i pàgines plenes de notes i referències avorridíssimes, molta elaboració mental i gens d’emoció. I en canvi a mi em sembla que a L’escombra n’hi ha, d’emoció, o que almenys s’hi reflecteixen una sèrie d’angoixes que em toquen de prop. D’una banda, podríem dir que la novel·la és el retrat (fragmentari i incomplet, és evident) d’allò que ara se’n diu una família disfuncional (per excés d’anàlisi, de discurs, de paraules) i d’una noia, la Lenore Beadsman, que, farta d’haver de respondre a tantes excentricitats, va desenvolupant gradualment, si és que no el tenia d’entrada, un anhel de normalitat, de simplicitat. La Lenore és una noia de 24 anys que té la sensació que els seus pensaments i sentiments no són seus, que algú els pensa i els sent per ella, o, dit en altres paraules, que té por de ser un fenomen merament verbal, un personatge en mans d’algú altre. En certa manera és víctima de l’excés de llenguatge de la seva família i del seu nòvio, que fan servir la seva eloqüència per fer-la anar per on volen, per clavar-li empentes cap a una banda o cap a l’altra. Gairebé diria que, per a la Lenore, la intel·ligència arriba a ser una presó (i aquí us voldria parlar del seu germà LaVache i del doctor Jay), i que ella en certa mesura reivindica el seu dret a no ser tan llesta ni tan subtil, a ser normal, per més que el llibre deixi clar que les expressions adotzenades i buides del sentir convencional són una presó tan fosca com l’altra (i aquí us hauria de parlar del teatre familiar). Per un camí o per un altre, sembla que l’expressió espontània dels sentiments sigui impossible… i no només l’expressió exterior, sinó la simple formulació interior. Però em sento incapaç de continuar per aquest camí sense ficar-me en un embolic del qual em costaria hores sortir i que probablement provocaria la fugida discreta però ineluctable de tots els presents.

A L’escombra hi ha emoció, deia, i també hi ha una reflexió sobre les diverses maneres de perseguir l’emoció en literatura. El llibre és ple de contes explicats en veu alta que ofereixen un contrast vivíssim amb el cos principal del text, contes plens d’un pathos desbordat, exageradíssim, descaradament sentimental, i també presenta un relat escrit (que a mi em va agradar força, tot i que després la Lenore se’l carregui amb eficàcia destralera) que podria molt ben ser una burla de les petites epifanies a la manera de Carver o de Cheever. No és casual que la prosa de Foster Wallace, que ja he dit que és molt precisa, ho deixi de ser en un únic moment, en els fragments nostàlgics i evocadors del diari d’en Rick, nòvio de la Lenore i personatge profundament acomplexat. En la prosa planyívola d’en Rick hi ha un punt d’indefinició, una vaguetat que tot sovint passa per lirisme. Per aconseguir l’emoció hi ha molts camins, en definitiva, i L’escombra del sistema els fa servir tots (amb un punt irònic) a la vegada que hi renuncia. Perquè en última instància el llibre tria un camí força cerebral, reflexiu, una mica com el que reivindicava Nabokov.

Però també he de dir, i amb això acabaré, que al centre de la novel·la hi ha una certa opacitat, que em sembla especialment clara en el cas de la Lenore. Quan sembla que ja l’hem clissada, arriba un moment que es fa esquiva. Gairebé la tenim, però s’esmuny. Em ve al cap el fragment en què en Rick és a casa en una nit d’estiu i veu una munió d’insectes que piquen a la finestra i volen entrar. I en Rick pensa que si obrís la finestra els insectes volarien fins al llum, deixa’m passar, deixa’m passar, i si tragués el vidre del llum arribarien fins a la bombeta, i si tragués el vidre de la bombeta o bé es quedarien a les fosques i perdrien la llum que tant busquen o bé es cremarien tots i caurien a terra fets un pilonet de cendra. Em sembla una imatge exacta del que passa quan proves d’arribar al nucli d’aquest llibre.

I encara hauríem de parlar del títol, de qui o què és l’escombra del sistema. Avui, venint cap aquí, m’ha semblat que ho veia. Però ja he xerrat massa… Gràcies per la paciència.

Anuncis

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en David Foster Wallace, L'escombra del sistema, Traduccions pròpies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a L’escombra del sistema, de David Foster Wallace

  1. Retroenllaç: Vilafestuc » Blog Archive » L’escombra del sistema a Vilafestuc

  2. Retroenllaç: Una vergonya menys | Llegir en català

  3. Teresa Amat ha dit:

    M’ho he passat molt bé gràcies a DFW i a tu. Enhorabona per la traducció.

  4. Moltes gràcies, Teresa, perdona que no hagi respost fins ara. Va ser un plaer de traducció!

  5. Retroenllaç: No és el meu tipus… | L'illa deserta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s