Si algú, ignorant la meva condició actual de cinèfil no practicant, em demanés si hi ha alguna bona pel·lícula per veure, jo no li respondria amb un monòleg apassionat sobre The hustler o Ugetsu monogatari. Fer-ho seria una mostra gratuïta de pedanteria i no respondria la pregunta del meu interlocutor. Perquè l’exhibició de cinema (parlo de cinema en pantalla gran, ja sé que ara la tecnologia ha trobat camins perquè ho tinguem gairebé tot a l’abast) es caracteritza justament per l’existència d’una cartellera, és a dir, d’un cert nombre de pel·lícules, no gaires, que es poden veure en un determinat moment, i de la consegüent pressió de temps per veure-les «abans que no les treguin».
Doncs bé, si hem de fer cas de la majoria de llistes de recomanacions que estan apareixent de cara al Sant Jordi d’aquest vetust any 13 (i dels anteriors, que la cosa no és nova d’ara), el món del llibre comença a funcionar de manera semblant. Es recomanen gairebé exclusivament llibres publicats entre el 15 de gener i l’1 abril d’aquest any. Ni rastre dels anteriors. Ni tan sols podem parlar de novetats, perquè em sembla que un llibre aparegut fa sis mesos encara s’hauria de poder qualificar de novetat. El fet que el dia de Sant Jordi sigui bonic, alegre i festiu (a mi encara m’ho sembla) i que la gran majoria de la població hi participi d’una manera o altra no treu que la seva presència distorsioni i crispi encara més un mercat que ja presenta prou trets d’irracionalitat.
Però val més que no m’hi embranqui gaire, per aquí. El cas és que aquests dies van sortint llistes, i constato que L’escombra del sistema hi és gairebé sempre, que Perduda (acabada de sortir del forn) apareix a força llocs, i que Moo Pak ja gairebé no existeix. I tot plegat m’ha fet pensar en quatre llibres que van contribuir a la meva felicitat traductora de 2012 i que van sortir entre Sant Jordi i Nadal de l’any passat, coincidint amb l’any de silenci d’aquest blog, i que ara ja formen part del passat remot. Vet aquí les quatre «òrfenes» (avui dues, demà dues), sobre les quals espero tornar d’aquí a unes quantes setmanes amb més calma.
1.- Contes del neguit, de Joseph Conrad
Recull de cinc contes del primer Conrad, situats en llocs ben diversos (l’arxipèlag malai, l’Àfrica central, la ruralia bretona i un interior londinenc), però escrits amb un mateix esperit. Hi trobem la densitat de l’estil conradià, de frase lenta i sinuosa, amb espurnejos de gran vivacitat, al servei d’una veu narradora amarada de sentit moral que sovint es desentén de la narració i jutja amb duresa els personatges. Hi ha moments d’alenada èpica i to solemne i ràpides derives cap a l’absurd i el grotesc. El que més m’ha quedat al record, però, és la contemplació embasardida d’un paisatge, la manera inquietant i opressiva, i a la vegada meravellada, amb què Conrad descriu la selva malaia, i estranyesa de veure que fa servir exactament el mateix to i els mateixos recursos per descriure la manera com les ombres envaeixen un pis benestant de Londres quan s’acosta el capvespre. Pel que fa a la traducció, a banda de l’honor que suposa treballar per a una editorial amb tanta història com Alpha, he de dir que és una de les que més difícils que he fet mai i, potser per això, una de les que més em satisfan. El llibre ha tingut un cert ressò entre la crítica (vegeu més avall), però encara és hora que el trobi esmentat en un blog, encara que sigui de passada.
Comentari de Jordi Llovet
Comentari de Jordi Llavina
Comentari de Joaquim Armengol
Comentari de Vicenç Pagès Jordà (posaré l’enllaç de seguida que pugui)
2.- A la Patagònia, Bruce Chatwin
Primera versió catalana del gran clàssic de la literatura de viatges moderna, gentilesa de Còmplices, una editorial magnífica i encara massa poc coneguda. Chatwin es planta a la Patagònia empaitant unes quantes dèries d’infància, entre les quals el milodont o peresós gegant, i un cop allà s’adelita resseguint històries improbables (com la dels atracadors de bancs de l’oest americà Butch Cassidy i el noi de Sundance, o la del pintoresc rei de l’Araucània i la Patagònia) i descrivint l’estrany arxipèlag de comunitats humanes aïllades que poblen (molt escassament) les vastituds que se li obren davant dels ulls. Tot i que el paisatge sembla propici a l’expansió lírica, Chatwin treballa un estil sec, concís, en què sembla que constantment s’estalviï un adjectiu o un gir d’aquells que farien més llaminera la frase. Amb el pas de les pàgines, la prosa de Chatwin va semblant cada vegada més ajustada, més eficaç, fins a fer-se indestriable del regust aspre, polsós i summament agradable que deixa el llibre. Pel que fa a la recepció, hi ha hagut uns quants comentaris, però em fa l’efecte que el llibre ha patit en excés la seva evident no-novetat, o, dit amb altres paraules, el fet que la versió castellana ja faci dècades que campi pel món, en reedició constant.
Comentari de Jordi Nopca
Comentari de David Castillo
Comentari de Biel Mesquida
Comentari d’Albert Aixalà
La màquina de fer llibres 
Disculpa, però el Chatwin el tinc llegit de fa anys en anglès i Conrad sempre se’m travessa una mica. A veure si amb les dues altres òrfenes et puc llençar un cable.
Cap problema, Allau, només faltaria. Les altres dues són Nataixa, de David Bezmozgis, i El crit de l’òliba, de Patricia Highsmith. Ho faig més que res perquè me’ls estimo, aquests llibres, no perquè n’hagi de veure ni un cèntim més (tret que la meva crida convenci unes quinze mil persones per llibre: poc probable).
El que sí que m’agradaria saber és la teva opinió sobre el Foster Wallace, si mai t’hi capbusses.
Bon Sant Jordi!
Ni idea de la Nataixa de l’impossible Bezmozgis, i l’Òliba de Highsmith la vaig visitar quan em vaig cruspir tot el que havia escrit l’autora (excepte la seva novel·la lesbiana, oh Carol!).
Visc molt escarmentat pel que fa a Foster Wallace (poca Broma!); però com que estic a punt de jubilar-me, potser el tindré en consideració com a substitut de la contemplació d’obres públiques.
La Nataixa la trobaràs a LaBreu, ja en parlaré demà. L’òliba és una novel·la prou coneguda (n’hi havia una versió catalana antiga), però celebro la política de La Magrana / RBA d’aplegar bona part de la novel·la negra clàssica en una mateixa col·lecció i amb traduccions noves. Tot i que no sé si és ben bé negra, la Highsmith, per fosca que sigui…
I ja entenc que li tinguis prevenció, però L’escombra és divertidíssima (i fosca, també), i ho penso defensar davant de qui calgui!
Ai, i bon Sant Jordi!
El crit de l’òliba em sembla una novel·la fascinant, torbadora.. El recull de contes de Conrad és molt diferent però també té aquesta capacitat d’inquietar. Una traducció molt complexa, perquè Conrad usa un llenguatge molt elaborat. Per cert, per fi algú l’ha comentada en un blog, com demanaves. (Vaig llegir el teu comentari per casualitat fa un parell de setmanes.)
http://blogdelcal.blogspot.com/
Salutacions,
Moltes gràcies, Toni, en faré difusió. Comentava aquest detall dels blogs perquè sempre em crida l’atenció que hi hagi llibres que tenen unes quantes ressenyes a la premsa però no apareixen en cap blog, com si la crítica en reconegués la importància (amb tantes cometes com calguin), però tinguessin problemes per trobar lectors reals. En fi, que m’alegro que algú hagi llegit els Contes del neguit, i que coincideixo bastant amb el que en dius, tot i que afegiria algun comentari sobre l’estrany cas d’El retorn, el conte que no sembla gens conradià per imatgeria i que en canvi ho és per execució.
Un plaer llegir el teu comentari.