On el dia dorm amb els ulls oberts, de Toni Pou

(El text que segueix és l’esquema sobre el qual vaig improvisar el dia de la presentació d’On el dia dorm amb els ulls oberts a la llibreria Proa Espais)

Elogi del curiós, o «On tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen»
El primer tret de caràcter que se’m va fer evident quan vaig conèixer en Toni Pou va ser que es tractava d’un exquisit, d’un sibarita; un home amb múltiples interessos i habilitats, tan destre a l’hora de tocar la guitarra com a la de preparar un bon pollastre amb escamarlans o definir un punt amb un temible ―diuen― revés liftat. Però en Toni i jo ens vam conèixer en un entorn laboral en què de tant en tant calia omplir alguna hora morta, i deu ser per això que el que em més em va cridar l’atenció va ser la seva conversa, fluïda, capaç de passar àgilment de qualsevol dels seus viatges a  un llibre de Gombrowicz o Nabòkov (dèries compartides) o la selecció lituana de bàsquet dels Jocs Olímpics del 92. Com a bon exquisit, en Toni mirava d’identificar els plaers de la vida, i en gaudia amb una atenció inusual als matisos. Aquesta disposició d’esperit, per dir-ne d’alguna manera, és inseparable d’una certa sensibilitat i d’un gran amor pels detalls (el sibarita no és limita a apreciar els plaers senzills, hi troba modulacions, petites diferències, subtilitats), però sovint també va unida a una certa distància respecte de les coses, a una actitud contemplativa, un gaudir des de fora, sense embrutar-se les mans.
És per això que quan el Toni va tornar de la seva estada a l’Amundsen de seguida li vaig preguntar què pensava fer amb el material que havia anat acumulant. Com molts de vosaltres, jo vaig ser un seguidor atent de On el dia dorm amb els ulls oberts en la seva versió blogaire, i de seguida vaig tenir clar que la cosa no podia quedar allà. I no perquè consideri que els blogs no són una forma literària prou vàlida, ben al contrari. Però sé que els blogs, i més un blog com aquell, tan marcat per la durada i les condicions de l’estada, tenen seguiment mentre estan actius, i després es perden en la indiferència oceànica d’internet. El format llibre obliga una mica més, és més exigent, comporta un compromís més fort amb el que escrius. Tenia una certa por que l’exquisit ja hagués gaudit prou de les immensitats blanques i no sentís la necessitat d’estendre’s més. Vaig quedar molt content quan en el decurs d’una trobada cervesera vaig constatar que els meus temors eren infundats i que aquells textos estaven destinats a ser un llibre. S’havia arremangat i pensava embrutar-se les mans. Vaig mirar d’esperonar-lo a posar-s’hi de seguida.

Perquè el que m’havia agradat del blog, i em segueix agradant del llibre, és la manera com mostra el mecanisme de la curiositat. La curiositat, cada vegada ho tinc més clar, és un do, un antídot contra l’avorriment, gairebé diria que és un ingredient indispensable de la felicitat. (La relació entre curiositat i humor em fascina, i potser hauria estat una bona manera de començar aquesta presentació, però ara ja és massa tard). Em ve ara al cap el conegut vers de Verdaguer: «On tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen» i, tot i que Verdaguer no anava per aquí, em sembla una bona definició del que creu íntimament tot curiós. En aquest llibre, Toni Pou mostra una suma de curiositats, la seva i la dels científics que treballen al trencaglaç, capaços de interrogar-se per bacteris, fitoplàncton o la bomba de carboni allà on altres només hi veurien muntanyes de gel. En un dels primers capítols, l’autor es passeja per una ciutat lletja «com un polígon industrial», i observa que els edificis estan construïts sobre unes barres metàl·liques. Preguntant, descobreix que les barres són necessàries perquè el terreny més superficial, sotmès a una eterna successió de gelades i desgels, no és prou estable per fer-hi fonaments, i que les barres serveixen per «clavar»les cases més endins, al permafrost, la capa estable que no arriba mai a desgelar-se. El que era un poble lleig es converteix en una il·lustració de l’enginy humà en circumstàncies adverses. Una informació, una emoció, que s’hauria perdut si el passejant no hagués fet la pregunta indicada.
El llibre, però, no es limita a descriure la vida en un trencaglaç i les activitats científiques que s´hi duen a terme. També aprofita l’avinentesa per fer un relat de la conquesta del pol, de les expedicions temeràries i sovint suïcides que es van dur a terme durant el segle XIX amb un objectiu aparentment tan poc pràctic (tot i que, com bé explica, aquestes aventures no només buscaven la glòria, sinó que, com gairebé tot, tenien motius econòmics i nacionalistes) com ser el primer a trepitjar un un punt que no té res d’especial, tret del fet que en ell s’encreuen tots els meridians. I aquest relat fa aparèixer en tota la seva força una altre aspecte de l’autor (i dels seus personatges), la pulsió romàntica. Què hi ha de més romàntic que enfrontar-se a perills sense nom només per ser el primer a arribar a un lloc desoladíssim? En diferents moments, l’autor es refereix amb ironia al seu simulacre d’aventura, del que suposa ser en una terra inhòspita en condicions segures, i busca un tast de la vida àrtica autèntica mirant de parlar amb en Trevor, un excaçador prou enamorat del fred per creure que l’illa de Banks és un paradís.

No descriuré cap de les romàntiques aventures dels conqueridors del gel; són al llibre, i fareu bé de llegir-les. No crec que es pugui defensar de cap manera que On el dia dorm amb els ulls oberts contingui un retrat personal de l’autor ―a banda del comprensible rebuig que li inspira la idea de ballar salsa―, i estic convençut que en Toni s’estimaria més un parell d’hiverns àrtics sense reserves de vitamina C que no pas haver de parlar massa de si mateix, però em sembla evident que els dos trets de caràcter que he esmentat més amunt (la pulsió romàntica i el distanciament sibarita) hi són ben perceptibles. Són, també, dos dels motors de la ciència: ningú no hi va a parar si no el mou la passió per les grans preguntes, però la realitat de la recerca científica és una altra, molt més sistemàtica i tediosa, i l’única manera de persistir-hi és gràcies a una curiositat tenaç, sempre a l’encalç de l’esgarrifança que proporciona el petit descobriment, la nova possibilitat, la dubtosa teoria aparentment confirmada, que no farà sinó generar noves preguntes que posaran més llenya al foc de la curiositat.
Un últim comentari sobre la recepció del llibre ―encara en marxa, i per tant susceptible de canviar―. Els comentaris que he vist fins ara s’han centrat de forma gairebé exclusiva en la vessant heroica del llibre (la conquesta de l’Àrtic, interessant i molt ben explicada, però que es pot trobar en altres llocs) o, dit d’una altra manera, en el que té de més espectacular. I justament aquest llibre conté una advertència, una crítica prou incisiva contra aquesta manera de fer. Al Pol Nord s’hi duen a terme recerques importants i en bona part comprensibles (això últim és important) sobre coses que ens afecten. No parlar-ne per una absència d’espectacularitat, perquè costa de resumir en un titular, és una manera molt trista de perpetuar el divorci entre ciència i societat, i entre ciència i cultura, que aquest llibre mira de pal·liar.
*
Afegitó en el moment de penjar el post: Aquest llibre, que he vist créixer de prop, m’ha servit per confirmar que Morrissey s’equivoca quan canta allò de We hate it when our friends become successful. I  el lector maximalista potser pensarà: Triomfen? Tant s’ha venut, el llibre? O ho diu perquè li van donar un premi? No, no em refereixo a res d’això. Però proposar-se una cosa i acabar-la, embrutar-se mans i peus i xipollejar alegrement al fangar de la vida ja és una mica triomfar.
Advertisements

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Empúries, On el dia dorm amb els ulls oberts, Toni Pou. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a On el dia dorm amb els ulls oberts, de Toni Pou

  1. Anonymous ha dit:

    Hola,tinc moltes ganes de llegir On el dia dorm amb els ulls oberts: m´agrada que m´expliquin fets i conceptes científics, la relació que dius entre ciència-cultura i societat.El llegírem…GràciesImma C.

  2. Hola, Imma. Ja veus que no explico gaire com és el llibre, el públic d'aquell dia ja venia informat. Però en aquest sentit que dius el llibre funciona molt bé, explica el com i el perquè de les recerques que es fan a bord de l'Amundsen. Evidentment, ho fa de forma succinta i sense entrar en detalls tècnics, però n'hi ha prou per entendre una mica el sentit i la importància de tot plegat. Segur que no et decebrà.Gràcies pel comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s