Crítica i amiguets (segons Ferraté)

Pot passar, a la vida, que un tingui un blog i no l’actualitzi. També pot passar que, per alguna obscura raó, no acabi de resignar-s’hi, a aquest no actualitzar-lo, i de tant en tant, a estones mortes, quan el cap és lliure però les mans no, pensi els posts que escriurà ara quan s’hi posi. I pot ser que llavors, si les mans no troben la manera d’alliberar-se, aquest munt d’entrades no escrites i per tant forçosament difuses es transformi en una mena de pasterada proteica, esmunyedissa i impossible d’encetar, que en última instància serà el que impedirà la represa del blog. En un cas així, val la pena tirar pel dret i començar per alguna cosa col·lateral. Com ara això que segueix. 

Fa dies que llegeixo Opinions a la carta, un recull d’entrevistes a Joan Ferraté, llibre amè i de lectura altament profitosa que actualment sembla que està exhaurit. De les moltes coses interessants que Ferraté diu brillantment, m’ha fet gràcia quedar-me amb aquesta, potser per la micropolèmica que va desvetllar fa uns mesos aquest post sobre crítica i amiguisme. El fragment que transcric apareix amb petites variacions en diferents llocs del llibre. 

―¿Com veus la crítica literària en aquest país?

―Aquest és un tema que demana una discussió seriosa. Hi ha un prejudici, que sembla que està ben establert, que atribueix la feina de fer crítica literària als professors de literatura. No fa gaire, en un article fet per un nano jove al Serra d’Or, vaig veure que aquest nano, segurament un poeta jove, demanava que deixessin lliures uns quants professors de literatura, ben pagats naturalment, perquè fessin crítica literària. És clar que ell esperava que escrivissin sobre el seus llibres o els dels seus amiguets. De cap manera! Ha de ser el seu amiguet qui faci la crítica del seu llibre. Han de ser els escriptors que han de fer la crítica dels altres escriptors. No s’ha d’esperar que hi hagi uns crítics que han passat per la universitat, i per tant ja tenen el títol de crític, que facin de crític. La crítica és part de la literatura viva. La crítica ha de ser parcial, interessada. ¿Què pot ser una crítica, si no és interessada? És clar que els escriptors també haurien de ser capaços de fer una crítica relativament intemporal, com la que van fer Eliot i Auden, quan corresponia. L’educació de l’escriptor ha d’incloure la capacitat d’explicar-se sobre literatura. I aleshores és quan la crítica passa a ser interessant. La crítica interessada és interessant, i no la d’un desgraciat que vagi repetint coses que li han ensenyat.

―A més, això permet reflectir elements de la pròpia poètica personal…

―Per cert, en una entrevista que vaig llegir fa poc a El Món, es deia justament el contrari, que els escriptors no s’havien d’ocupar de fer crítica, perquè seria un caos. És clar que això ho deia un catedràtic, que no vol que els escriptors li esgarriïn les cartes. Que hi hagi crítics acadèmics ja està prou bé, no hi ha dubte que és útil col·leccionar dades sobre un autor, saber quines són les diferències entre un text i un altre […]. L’estudi acadèmic de la literatura està totalment justificat. Ara, l’ensenyament de la literatura és una altra qüestió. Tornant, però, a la literatura viva, la creació d’aquesta literatura va acompanyada sempre de judicis sobre literatura i baralles sobre la literatura. I això ho han fet sempre els escriptors, i no pas els professors.

  

Les quatre òrfenes (i II)

Continuem el recompte de traduccions que no han vist mai cap Sant Jordi però que ja són velles.

3.- Nataixa i altres històries, de David Bezmozgis

Llibre de contes que segueix la peripècia vital d’un  personatge a mesura que es va fent gran als carrers de Toronto. El personatge, com l’autor, és nascut a Riga i quan té set anys emigra al Canadà  juntament amb els seus pares. Els set relats, que es poden llegir com una mena de novel·la discontínua, descriuen la progressiva adaptació del protagonista al món nou, capitalista i anglòfon, i les diferents fases de presa de consciència, rebuig i acceptació resignada de les seves dues tradicions culturals, la jueva i la russa/letona/soviètica, simultànies a la creixent pèrdua de referents (i d’esperances) dels seus pares. Dit així pot recordar a centenars d’altres llibres, però Bezmozgis és capaç d’aconseguir aquella transparència d’estil que permet «veure» l’acció amb una claredat meridiana (com Carver, posem per cas) i recrea amb gran destresa la mirada del nen que, fixant-se ara en això i ara en allò, de mica en mica va descobrint i entenent el món que l’envolta. Hi ha reflexions agudes, finals elegants i una prosa nua i turgent. Una aposta arriscada de l’editorial LaBreu (els amants del Dovlàtov de La maleta s’hi trobaran com a casa) que no ha tingut el ressò que mereixia.

Comentari de Pere Calonge

Comentari de Marina Espasa

Comentari de Carlos Zanón

4.- El crit de l’òliba, de Patricia Highsmith

Nova traducció d’aquest clàssic de 1962, que ja comptava amb una versió d’Hortènsia Curell i Gotor. Es tracta d’una novel·la torbadora, fosquíssima, poblada per una sèrie de personatges escassament simpàtics que es van embolicant en una trama magnètica. La situació inicial presenta un home que ronda la casa d’una desconeguda,  fins que un dia la noia surt a fora, el sent, i en comptes de trucar a la policia el convida a passar. Malgrat el to objectiu i una mica bròfec de l’autora, que se cenyeix en tot moment a la narració estricta dels fets, gairebé diria que El crit de l’òliba és una novel·la d’idees que sota una aparença de thriller psicològic (per fer servir una etiqueta que em sembla especialment absurda) suscita reflexions interessants sobre la pèrdua de la intimitat, el pes del passat o la capacitat anihiladora d’algunes obsessions. Val a dir que la novel·la apareix sota el segell RBA-La Magrana, gràcies a la seva lloable política de d’aplegar els grans clàssics de la novel·la negra en una mateixa col·lecció, amb traduccions noves sempre que s’ha considerat oportú.

Comentari d’Anna Maria Villalonga

Comentari de Damià Alou

I, ara sí, que Sant Jordi us agafi amb la cartera plena i ganes de buidar-la!

Les quatre òrfenes (I)

Si algú, ignorant la meva condició actual de cinèfil no practicant, em demanés si hi ha alguna bona pel·lícula per veure, jo no li respondria amb un monòleg apassionat sobre The hustler o Ugetsu monogatari. Fer-ho seria una mostra gratuïta de pedanteria i no respondria la pregunta del meu interlocutor. Perquè l’exhibició de cinema (parlo de cinema en pantalla gran, ja sé que ara la tecnologia ha trobat camins perquè ho tinguem gairebé tot a l’abast) es caracteritza justament per l’existència d’una cartellera, és a dir, d’un cert nombre de pel·lícules, no gaires, que es poden veure en un determinat moment, i de la consegüent pressió de temps per veure-les «abans que no les treguin».

Doncs bé, si hem de fer cas de la majoria de llistes de recomanacions que estan apareixent de cara al Sant Jordi d’aquest vetust any 13 (i dels anteriors, que la cosa no és nova d’ara), el món del llibre comença a funcionar de manera semblant. Es recomanen gairebé exclusivament llibres publicats entre el 15 de gener i l’1 abril d’aquest any. Ni rastre dels anteriors. Ni tan sols podem parlar de novetats, perquè em sembla que un llibre aparegut fa sis mesos encara s’hauria de poder qualificar de novetat. El fet que el dia de Sant Jordi sigui bonic, alegre i festiu (a mi encara m’ho sembla) i que la gran majoria de la població hi participi d’una manera o altra no treu que la seva presència distorsioni i crispi encara més un mercat que ja presenta prou trets d’irracionalitat.

Però val més que no m’hi embranqui gaire, per aquí. El cas és que aquests dies van sortint llistes, i constato que L’escombra del sistema hi és gairebé sempre, que Perduda (acabada de sortir del forn) apareix a força llocs, i que Moo Pak ja gairebé no existeix. I tot plegat m’ha fet pensar en quatre llibres que van contribuir a la meva felicitat traductora de 2012 i que van sortir entre Sant Jordi i Nadal de l’any passat, coincidint amb l’any de silenci d’aquest blog, i que ara ja formen part del passat remot. Vet aquí les quatre «òrfenes» (avui dues, demà dues), sobre les quals espero tornar d’aquí a unes quantes setmanes amb més calma.

 

1.- Contes del neguit, de Joseph Conrad

Recull de cinc contes del primer Conrad, situats en llocs ben diversos (l’arxipèlag malai, l’Àfrica central, la ruralia bretona i un interior londinenc), però escrits amb un mateix esperit. Hi trobem la densitat de l’estil conradià, de frase lenta i sinuosa, amb espurnejos de gran vivacitat, al servei d’una veu narradora amarada de sentit moral que sovint es desentén de la narració i jutja amb duresa els personatges. Hi ha moments d’alenada èpica i to solemne i ràpides derives cap a l’absurd i el grotesc. El que més m’ha quedat al record, però, és la contemplació embasardida d’un paisatge, la manera inquietant i opressiva, i a la vegada meravellada, amb què Conrad descriu la selva malaia, i estranyesa de veure que fa servir exactament el mateix to i els mateixos recursos per descriure la manera com les ombres envaeixen un pis benestant de Londres quan s’acosta el capvespre. Pel que fa a la traducció, a banda de l’honor que suposa treballar per a una editorial amb tanta història com Alpha, he de dir que és una de les que més difícils que he fet mai i, potser per això, una de les que més em satisfan. El llibre ha tingut un cert ressò entre la crítica (vegeu més avall), però encara és hora que el trobi esmentat en un blog, encara que sigui de passada.

Comentari de Jordi Llovet

Comentari de Jordi Llavina

Comentari de Joaquim Armengol

Comentari de Vicenç Pagès Jordà (posaré l’enllaç de seguida que pugui)

2.-  A la Patagònia, Bruce Chatwin

Primera versió catalana del gran clàssic de la literatura de viatges moderna, gentilesa de Còmplices, una editorial magnífica i encara massa poc coneguda. Chatwin es planta a la Patagònia empaitant unes quantes dèries d’infància, entre les quals el milodont o peresós gegant, i un cop allà s’adelita resseguint històries improbables (com la dels atracadors de bancs de l’oest americà Butch Cassidy i el noi de Sundance, o la del pintoresc rei de l’Araucània i la Patagònia) i descrivint l’estrany arxipèlag de comunitats humanes aïllades que poblen (molt escassament) les vastituds que se li obren davant dels ulls. Tot i que el paisatge sembla propici a l’expansió lírica, Chatwin treballa un estil  sec, concís, en què sembla que constantment s’estalviï un adjectiu o un gir d’aquells que farien més llaminera la frase. Amb el pas de les pàgines, la prosa de Chatwin va semblant cada vegada més ajustada, més eficaç, fins a fer-se indestriable del regust aspre, polsós i summament agradable que deixa el llibre. Pel que fa a la recepció, hi ha hagut uns quants comentaris, però em fa l’efecte que el llibre ha patit en excés la seva evident no-novetat, o, dit amb altres paraules, el fet que la versió castellana ja faci dècades que campi pel món, en reedició constant.

Comentari de Jordi Nopca

Comentari de David Castillo

Comentari de Biel Mesquida

Comentari d’Albert Aixalà

Moo Pak, de Gabriel Josipovici

(Aquest article també ha aparegut aquí, per celebrar que la meva traducció de Moo Pak ha rebut el primer premi Núvol de traducció. Aquí hi trobareu una explicació molt detallada de com ha anat el procés de selecció, i aquí l’article que l’Anna Casassas va tenir l’amabilitat de dedicar-me.)

D’apologies de la lectura se n’han fet moltes, però n’hi ha poques que funcionin o que resultin convincents. Qui no té ganes de llegir no llegirà, per més que, una mica d’esma i sense gaire esperit crític, reivindiquem la importància cabdal de llegir «els clàssics», així, a l’engròs. Em penso que els lectors que arriben a Moo Pak no en necessiten, d’aquesta mena d’apologies, però, per si fes falta, diré que en aquesta novel·la hi he trobat una de les descripcions més boniques que recordo del lloc que la lectura pot ocupar en una vida, de la relació íntima i continuada que es pot establir entre un lector i els seus autors més estimats. És una veritable amistat, ens diu el llibre, una conversa prolongada, i en vaig tenir prou amb les primeres pàgines de Moo Pak per saber que em moria de ganes de capbussar-m’hi, que volia formar part d’aquesta conversa.

Formalment, Moo Pak és un llibre peculiar. És un fals monòleg, un diàleg en què un dels conversadors es fa el·líptic i cedeix la paraula a l’altre (Jack Toledano), i on només la successió repetitiva de «va dir» i alguna indicació geogràfica recorden al lector que es troba davant de bocins de conversa embastats com si fossin un continu. És, a més a més, una conversa en moviment, entre dos amics que caminen, i aquí el llibre és molt precís, «a bon pas» «costat per costat en espais oberts relativament plans». De seguida vaig veure clar que, més enllà de l’encert d’un gir o un altre, la clau perquè Moo Pak respirés en català era trobar aquest ritme un pèl apressat, traslladar la cadència deliciosa que Josipovici sap crear a l’original. Aquesta constatació em va omplir d’alegria, perquè si alguna cosa m’ha obsessionat des dels meus primers balbucejos en el món de la traducció és justament la recerca d’una prosa basada en la parla, d’una certa naturalitat estilitzada, de la precisió elegant i gens afectada de què en tot moment fa gala Moo Pak. «Una bona conversa hauria de consistir en un seguit paraules alades», fa dir Josipovici a Toledano, i diria que la frase resumeix el desafiament. Val a dir que el ritme d’aquest «pas viu» sempre és una mica enganyós: en algun moment pot semblar que Moo Pak és un devessall d’aforismes, però només cal buscar-los per adonar-se que sovint el pensament que contenen no s’acaba de perfilar fins al cap de dues pàgines, i que les teòriques frases rodones formen part d’unitats més grans, amb cadències més complexes. Sigui com vulgui, va arribar un moment que em va semblar que havia trobat el ritme, i a partir d’aleshores la feina va consistir essencialment a no fer canviar el pas dels conversadors amb trams massa rocallosos o enfangats. Però també, i d’això vaig trigar una mica a adonar-me’n, a no facilitar-los excessivament la marxa. Perquè hi ha racons de Moo Pak on aquest ritme alegre i sostingut s’accelera una mica, com si en Toledano s’atabalés inexplicablement. Com es veu al final del llibre, formen part de l’estructura profunda del text.

Traduir Moo Pak, en definitiva, ha estat una de les experiències més plaents de la meva vida professional. Que aquesta traducció hagi cridat l’atenció primer d’uns quants lectors i després d’un jurat de professionals d’àmplia experiència no deixa de sorprendre’m una mica, perquè aquesta mena de feina sobre el ritme acostuma a ser, si tot va bé, força invisible. No tinc cap dubte que tot plegat és gràcies a la capacitat de seducció de la novel·la, que ens ha agafat a molts per sorpresa i que en tot moment (o això vull creure) m’ha anat indicant per on havia de tirar.

L’escombra del sistema, de David Foster Wallace

(Això que segueix és el text sobre el qual vaig improvisar a la presentació del dimarts passat.)

Si tot ha anat com estava previst, quan comenci a dir aquestes paraules els meus companys de taula ja us hauran convençut de la necessitat peremptòria de comprar i llegir L’escombra del sistema, i jo me’n podré sortir amb quatre consideracions sobre l’experiència de traduir (i rellegir moltes vegades) Foster Wallace. Com dic sempre en aquesta mena d’actes, no us avorriré amb tecnicismes. Quan em van proposar de traduir L’escombra, la primera reacció va ser d’una certa basarda, com m’acostuma a passar amb els autors amb fama de foscos i excessius. Però de seguida que vaig posar fil a l’agulla em vaig adonar que xalava com un verro. El llibre era divertidíssim, ple de personatges excèntrics i situacions estrafolàries. A més a més, en l’escriptura de Foster Wallace hi percebia una exuberància, un vigor que se’m feia inseparable d’un pensament obsessiu: l’autor va escriure aquest llibre amb 23-24 anys. Per sort, ja fa anys que he deixat enrere la fase diguem-ne competitiva en què em preguntava a quina edat havien fet la seva primera gran obra els meus escriptors i cineastes preferits; si no, L’escombra hauria estat una cleca que m’hauria ressonat a la orella durant mesos i mesos. Sigui com vulgui, el cas és que L’escombra em semblava un llibre jove, vigorós, amarat d’una certa felicitat verbosa, del goig agudíssim de trobar en tot moment les paraules. Vaig pensar, i després m’ha sabut greu trobar l’expressió gairebé idèntica aquí, que el que em meravellava de L’escombra era «el pur plaer d’un talent que es descobreix a si mateix». Si he de buscar un símil, el primer que em ve al cap (i ja em perdonareu els detractors dels esports) és el Barça del primer any de Guardiola: no era només la qualitat del joc, era l’alegria que desprenien els jugadors de descobrir-se jugant així de bé. Segurament m’esforçaria a buscar un símil que vestís una mica més si no fos perquè acabo de recordar que Foster Wallace va escriure un famós article sobre Roger Federer (dempeus!) en el seu moment més enlluernador, que és si fa no fa l’equivalent tennístic del que deia abans. Potser val la pena afegir que, en el seu article, Foster Wallace diu que el miracle de Federer només el pot entendre del tot qui hagi jugat a tennis a un cert nivell, i em penso que aquí també val l’analogia amb l’escriptura de L’escombra.

Per a un traductor, és clar, el llibre és una festa. Hi ha de tot: descripcions llargues i alambinades, teories psiquiàtriques explicades amb grans circumloquis, informes mèdics, contes relatats de viva veu, i, per sobre de tot, diàleg. Una mà de diàleg que calia traslladar i al qual s’havia de donar color. Corre la brama que el català té un problema amb la col·loquialitat, cosa que és un absurd evident. Si al català li costés ser col·loquial, ara mateix no l’estaríem parlant. (Evidentment, el que es vol dir és una altra cosa: que el català actual no té un argot específic de la delinqüència/marginalitat, però això és tot un altre tema, que té a veure amb la falta de necessitat social d’un argot exclusivament català; també valdria la pena preguntar-se per què hi ha tanta gent que creu que només els negres de Baltimore tenen registre col·loquial). Però deia que el text requeria un cert esforç per donar color a les veus dels personatges, que contínuament s’irriten els uns als altres i fan ús d’una certa expressivitat renegaire i una mica baladrera. És, potser, el tret que més destacaria de la traducció, l’aspecte en què he hagut d’aprofundir més en relació a traduccions anteriors. La resta va ser una feinada, però no tan espinosa com me l’havia temut: concisa o sinuosa, abstracta o concreta, l’escriptura de Foster Wallace és gairebé sempre (amb una excepció, ja hi tornaré) d’una gran precisió, cosa que, si tot va bé, al final t’ha de permetre trobar solucions plausibles. Evidentment, seran els lectors els que dictaminaran si hi havia espines o no i fins a quin punt m’han deixat esgarrinxat.

Però a mesura que em vaig endinsar en la traducció la meva percepció del llibre es va anar modificant, i ho ha seguit fent en les múltiples relectures que han vingut després. Sota una capa d’humor hilarant (un humor que qualificaria de cerebral i verbal,  que no decau en cap moment) hi vaig anar veient cada vegada més un fons fosc, fosc i una mica opac. Durant aquests últims mesos he constatat que el nom de Foster Wallace genera una certa prevenció: la gent s’imagina pàgines i pàgines plenes de notes i referències avorridíssimes, molta elaboració mental i gens d’emoció. I en canvi a mi em sembla que a L’escombra n’hi ha, d’emoció, o que almenys s’hi reflecteixen una sèrie d’angoixes que em toquen de prop. D’una banda, podríem dir que la novel·la és el retrat (fragmentari i incomplet, és evident) d’allò que ara se’n diu una família disfuncional (per excés d’anàlisi, de discurs, de paraules) i d’una noia, la Lenore Beadsman, que, farta d’haver de respondre a tantes excentricitats, va desenvolupant gradualment, si és que no el tenia d’entrada, un anhel de normalitat, de simplicitat. La Lenore és una noia de 24 anys que té la sensació que els seus pensaments i sentiments no són seus, que algú els pensa i els sent per ella, o, dit en altres paraules, que té por de ser un fenomen merament verbal, un personatge en mans d’algú altre. En certa manera és víctima de l’excés de llenguatge de la seva família i del seu nòvio, que fan servir la seva eloqüència per fer-la anar per on volen, per clavar-li empentes cap a una banda o cap a l’altra. Gairebé diria que, per a la Lenore, la intel·ligència arriba a ser una presó (i aquí us voldria parlar del seu germà LaVache i del doctor Jay), i que ella en certa mesura reivindica el seu dret a no ser tan llesta ni tan subtil, a ser normal, per més que el llibre deixi clar que les expressions adotzenades i buides del sentir convencional són una presó tan fosca com l’altra (i aquí us hauria de parlar del teatre familiar). Per un camí o per un altre, sembla que l’expressió espontània dels sentiments sigui impossible… i no només l’expressió exterior, sinó la simple formulació interior. Però em sento incapaç de continuar per aquest camí sense ficar-me en un embolic del qual em costaria hores sortir i que probablement provocaria la fugida discreta però ineluctable de tots els presents.

A L’escombra hi ha emoció, deia, i també hi ha una reflexió sobre les diverses maneres de perseguir l’emoció en literatura. El llibre és ple de contes explicats en veu alta que ofereixen un contrast vivíssim amb el cos principal del text, contes plens d’un pathos desbordat, exageradíssim, descaradament sentimental, i també presenta un relat escrit (que a mi em va agradar força, tot i que després la Lenore se’l carregui amb eficàcia destralera) que podria molt ben ser una burla de les petites epifanies a la manera de Carver o de Cheever. No és casual que la prosa de Foster Wallace, que ja he dit que és molt precisa, ho deixi de ser en un únic moment, en els fragments nostàlgics i evocadors del diari d’en Rick, nòvio de la Lenore i personatge profundament acomplexat. En la prosa planyívola d’en Rick hi ha un punt d’indefinició, una vaguetat que tot sovint passa per lirisme. Per aconseguir l’emoció hi ha molts camins, en definitiva, i L’escombra del sistema els fa servir tots (amb un punt irònic) a la vegada que hi renuncia. Perquè en última instància el llibre tria un camí força cerebral, reflexiu, una mica com el que reivindicava Nabokov.

Però també he de dir, i amb això acabaré, que al centre de la novel·la hi ha una certa opacitat, que em sembla especialment clara en el cas de la Lenore. Quan sembla que ja l’hem clissada, arriba un moment que es fa esquiva. Gairebé la tenim, però s’esmuny. Em ve al cap el fragment en què en Rick és a casa en una nit d’estiu i veu una munió d’insectes que piquen a la finestra i volen entrar. I en Rick pensa que si obrís la finestra els insectes volarien fins al llum, deixa’m passar, deixa’m passar, i si tragués el vidre del llum arribarien fins a la bombeta, i si tragués el vidre de la bombeta o bé es quedarien a les fosques i perdrien la llum que tant busquen o bé es cremarien tots i caurien a terra fets un pilonet de cendra. Em sembla una imatge exacta del que passa quan proves d’arribar al nucli d’aquest llibre.

I encara hauríem de parlar del títol, de qui o què és l’escombra del sistema. Avui, venint cap aquí, m’ha semblat que ho veia. Però ja he xerrat massa… Gràcies per la paciència.

Tornem-hi

Aquest blog (bé, aquest exactament no, un que tenia el mateix nom però vivia a can blogspot) ha estat més d’un any parat. Explicar els motius d’aquesta aturada seria una mica llarg i no tindria cap mena d’interès. Diguem només que no m’hi ha cabut, i que no escriure un post és un hàbit fàcil d’adquirir. Pel camí, però, han sortit unes quantes traduccions meves de què m’hauria agradat parlar, i tard o d’hora ho faré. Vull pensar que amb aquesta represa el blog agafarà embranzida i serà una mica més variat que la seva versió anterior, però no m’hi podria comprometre. Tota visita serà rebuda amb alegria i sorpresa.

L’excusa per tornar avui i no postergar-ho deu dies o vint setmanes més és que demà comença l’entranyable setmana -7 comptant des de Sant Jordi, que per algun motiu els editors i caps de premsa d’aquests encontorns han triat com a setmana de la visibilitat dels traductors (en absència d’autors fàcils de portar cap aquí, s’entén). Aquest any estableixo una nova millor marca personal amb tres presentacions en només cinc dies, i com que totes tres són de llibres que aprecio, me’n faig ressò per veure si en comptes de quatre gats en som cinc:

• Dimarts 5 de març a les set de la tarda presentarem L’escombra del sistema, primera novel·la de David Foster Wallace, un llibre divertidíssim, fosc i vigorós, una veritable exhibició de recursos d’un jovencell que sap que té talent i es vol menjar el món amb un llibre nou i exuberant. La presentació correrà a càrrec de Vicenç Pagès Jordà, Aniol Rafel (l’editor) i jo mateix. Serà a La Central del Raval, i procurarem que sigui distreta.

• Dijous 7 de març a dos de vuit de la tarda presentarem Nataixa i altres històries, de David Bezmozgis, juntament amb Danses de guerra, de Sherman Alexie, dos llibres que sembla que es mirin als ulls. Nataixa, que és el que conec més bé, és un recull de contes límpids que parlen de l’adaptació a un país estrany i de l’assumpció dels propis orígens. En parlarem amb l’editora, Ester Andorrà, i en Miquel Adam i l’Esther Tallada, que ens faran cinc cèntims de per què cal llegir Danses de guerra. Serà a la llibreria Alibri, i diu que ens convidaran a una copa de vi Torres.  

• I, finalment, els més valents potser us voldreu acostar a Sant Just, on l’escamot ninià habitual (Ester Andorrà, editora; Teresa Florit lectora entusiasta i experta en la vida de l’autora, Nú Miret, veu catalana -lleidatana!- definitiva d’Anaïs Nin, i jo mateix) farà un dels seus actes analítico-reivindicatius en defensa de La campana de vidre i Una espia a la casa de l’amor, acompanyats de la lectura d’alguns fragments particularment memorables. Serà dissabte 9 de març, a la sala Piquet de l’Ateneu de Sant Just Desvern (Carrer de la Font 17), a les sis de la tarda, i diu que ho maridarem amb el vi Trencaclosques de Pascona (D.O Monsant).

Presentació niniana

Ninians petits i grans: fa cosa d’un any, quan va aparèixer Una espia a la casa de l’amor, la petita i valerosa editorial LaBreu ja va avançar que la seva aposta per l’autora no acabava allà. Fidels a la seva paraula, ja fa dies que corre per les taules de novetats Dins d’una campana de vidre, un recull de relats de la que a la vegada s’assembla i no s’assembla a l’Espia. Però ara no és el moment d’esplaiar-m’hi: si el llibre us encurioseix, potser ens en voldreu sentir a parlar aquest dijous 1 de març, a la llibreria Pròleg, a les set de la tarda. Serem quatre a xerrar i procurarem que sigui entretingut. 

Us hi esperem!

   

On el dia dorm amb els ulls oberts, de Toni Pou

(El text que segueix és l’esquema sobre el qual vaig improvisar el dia de la presentació d’On el dia dorm amb els ulls oberts a la llibreria Proa Espais)

Elogi del curiós, o «On tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen»

El primer tret de caràcter que se’m va fer evident quan vaig conèixer en Toni Pou va ser que es tractava d’un exquisit, d’un sibarita; un home amb múltiples interessos i habilitats, tan destre a l’hora de tocar la guitarra com a la de preparar un bon pollastre amb escamarlans o definir un punt amb un temible ―diuen― revés liftat. Però en Toni i jo ens vam conèixer en un entorn laboral en què de tant en tant calia omplir alguna hora morta, i deu ser per això que el que em més em va cridar l’atenció va ser la seva conversa, fluïda, capaç de passar àgilment de qualsevol dels seus viatges a  un llibre de Gombrowicz o Nabòkov (dèries compartides) o la selecció lituana de bàsquet dels Jocs Olímpics del 92. Com a bon exquisit, en Toni mirava d’identificar els plaers de la vida, i en gaudia amb una atenció inusual als matisos. Aquesta disposició d’esperit, per dir-ne d’alguna manera, és inseparable d’una certa sensibilitat i d’un gran amor pels detalls (el sibarita no és limita a apreciar els plaers senzills, hi troba modulacions, petites diferències, subtilitats), però sovint també va unida a una certa distància respecte de les coses, a una actitud contemplativa, un gaudir des de fora, sense embrutar-se les mans.

És per això que quan el Toni va tornar de la seva estada a l’Amundsen de seguida li vaig preguntar què pensava fer amb el material que havia anat acumulant. Com molts de vosaltres, jo vaig ser un seguidor atent de On el dia dorm amb els ulls oberts en la seva versió blogaire, i de seguida vaig tenir clar que la cosa no podia quedar allà. I no perquè consideri que els blogs no són una forma literària prou vàlida, ben al contrari. Però sé que els blogs, i més un blog com aquell, tan marcat per la durada i les condicions de l’estada, tenen seguiment mentre estan actius, i després es perden en la indiferència oceànica d’internet. El format llibre obliga una mica més, és més exigent, comporta un compromís més fort amb el que escrius. Tenia una certa por que l’exquisit ja hagués gaudit prou de les immensitats blanques i no sentís la necessitat d’estendre’s més. Vaig quedar molt content quan en el decurs d’una trobada cervesera vaig constatar que els meus temors eren infundats i que aquells textos estaven destinats a ser un llibre. S’havia arremangat i pensava embrutar-se les mans. Vaig mirar d’esperonar-lo a posar-s’hi de seguida.

Perquè el que m’havia agradat del blog, i em segueix agradant del llibre, és la manera com mostra el mecanisme de la curiositat. La curiositat, cada vegada ho tinc més clar, és un do, un antídot contra l’avorriment, gairebé diria que és un ingredient indispensable de la felicitat. (La relació entre curiositat i humor em fascina, i potser hauria estat una bona manera de començar aquesta presentació, però ara ja és massa tard). Em ve ara al cap el conegut vers de Verdaguer: «On tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen» i, tot i que Verdaguer no anava per aquí, em sembla una bona definició del que creu íntimament tot curiós. En aquest llibre, Toni Pou mostra una suma de curiositats, la seva i la dels científics que treballen al trencaglaç, capaços de interrogar-se per bacteris, fitoplàncton o la bomba de carboni allà on altres només hi veurien muntanyes de gel. En un dels primers capítols, l’autor es passeja per una ciutat lletja «com un polígon industrial», i observa que els edificis estan construïts sobre unes barres metàl·liques. Preguntant, descobreix que les barres són necessàries perquè el terreny més superficial, sotmès a una eterna successió de gelades i desgels, no és prou estable per fer-hi fonaments, i que les barres serveixen per «clavar»les cases més endins, al permafrost, la capa estable que no arriba mai a desgelar-se. El que era un poble lleig es converteix en una il·lustració de l’enginy humà en circumstàncies adverses. Una informació, una emoció, que s’hauria perdut si el passejant no hagués fet la pregunta indicada.

El llibre, però, no es limita a descriure la vida en un trencaglaç i les activitats científiques que s´hi duen a terme. També aprofita l’avinentesa per fer un relat de la conquesta del pol, de les expedicions temeràries i sovint suïcides que es van dur a terme durant el segle XIX amb un objectiu aparentment tan poc pràctic (tot i que, com bé explica, aquestes aventures no només buscaven la glòria, sinó que, com gairebé tot, tenien motius econòmics i nacionalistes) com ser el primer a trepitjar un un punt que no té res d’especial, tret del fet que en ell s’encreuen tots els meridians. I aquest relat fa aparèixer en tota la seva força una altre aspecte de l’autor (i dels seus personatges), la pulsió romàntica. Què hi ha de més romàntic que enfrontar-se a perills sense nom només per ser el primer a arribar a un lloc desoladíssim? En diferents moments, l’autor es refereix amb ironia al seu simulacre d’aventura, del que suposa ser en una terra inhòspita en condicions segures, i busca un tast de la vida àrtica autèntica mirant de parlar amb en Trevor, un excaçador prou enamorat del fred per creure que l’illa de Banks és un paradís.

No descriuré cap de les romàntiques aventures dels conqueridors del gel; són al llibre, i fareu bé de llegir-les. No crec que es pugui defensar de cap manera que On el dia dorm amb els ulls oberts contingui un retrat personal de l’autor ―a banda del comprensible rebuig que li inspira la idea de ballar salsa―, i estic convençut que en Toni s’estimaria més un parell d’hiverns àrtics sense reserves de vitamina C que no pas haver de parlar massa de si mateix, però em sembla evident que els dos trets de caràcter que he esmentat més amunt (la pulsió romàntica i el distanciament sibarita) hi són ben perceptibles. Són, també, dos dels motors de la ciència: ningú no hi va a parar si no el mou la passió per les grans preguntes, però la realitat de la recerca científica és una altra, molt més sistemàtica i tediosa, i l’única manera de persistir-hi és gràcies a una curiositat tenaç, sempre a l’encalç de l’esgarrifança que proporciona el petit descobriment, la nova possibilitat, la dubtosa teoria aparentment confirmada, que no farà sinó generar noves preguntes que posaran més llenya al foc de la curiositat.

Un últim comentari sobre la recepció del llibre ―encara en marxa, i per tant susceptible de canviar―. Els comentaris que he vist fins ara s’han centrat de forma gairebé exclusiva en la vessant heroica del llibre (la conquesta de l’Àrtic, interessant i molt ben explicada, però que es pot trobar en altres llocs) o, dit d’una altra manera, en el que té de més espectacular. I justament aquest llibre conté una advertència, una crítica prou incisiva contra aquesta manera de fer. Al Pol Nord s’hi duen a terme recerques importants i en bona part comprensibles (això últim és important) sobre coses que ens afecten. No parlar-ne per una absència d’espectacularitat, perquè costa de resumir en un titular, és una manera molt trista de perpetuar el divorci entre ciència i societat, i entre ciència i cultura, que aquest llibre mira de pal·liar.

*

Afegitó en el moment de penjar el post: Aquest llibre, que he vist créixer de prop, m’ha servit per confirmar que Morrissey s’equivoca quan canta allò de We hate it when our friends become successful. I  el lector maximalista potser pensarà: Triomfen? Tant s’ha venut, el llibre? O ho diu perquè li van donar un premi? No, no em refereixo a res d’això. Però proposar-se una cosa i acabar-la, embrutar-se mans i peus i xipollejar alegrement al fangar de la vida ja és una mica triomfar.

L’estiu sense homes, de Siri Hustvedt

L’ofici de traductor no és precisament font de grans privilegis, però de tant en tant, quan la conjunció astral és favorable, tens l’oportunitat de saludar algun autor que has traduït i admirat. És, almenys en el meu cas, un moment estrany: la traducció, pel que té de detallista, sovint t’acaba fent tenir la sensació que vius al cap d’una altra persona, que llegeixes el text tan a fons que trobes petits detalls reveladors. És, no cal dir-ho, una trobada molt asimètrica: un dels interlocutors coneix profundament l’obra de l’altre i té la sensació (enganyosa, suposo) de saber alguna cosa de la persona que hi ha darrere, mentre que, en el pitjor dels casos, l’altre amb prou feines sap que l’idioma al qual l’han traduït existeix. La situació obre un ventall de possibilitats que depenen molt de les condicions en què es produeixi el cara a cara: si és una conversa d’un parell de minuts enmig de moltes altres persones la cosa no passa d’una cordialitat sincera però una mica protocol·lària (dic sincera perquè els autors que he conegut són agudament conscients del fet que no saben català i es mostren invariablement agraïts amb qui els ha fet parlar en aquesta llengua), mentre que si tens oportunitat de xerrar-hi més estona i sense tanta companyia l’intercanvi pot arribar a ser força interessant.

En el cas que ara m’ocupa, la trobada amb Siri Hustvedt va ser en el format més advers de tots: tres minuts mal comptats després de la roda de premsa de presentació de L’estiu sense homes. Abans hi havia hagut un intercanvi de correus prou interessant que m’havia confirmat que Hustvedt pertany a aquella admirable tradició d’autors diguem-ne «professionals» que entén que el diàleg amb els traductors, l’aclariment de petits dubtes o matisos (amb un nivell de detall gairebé aclaparador, afegiria), forma part de la seva feina, i jo que l’hi agraeixo.

El cas és que, una mica per casualitat, vaig assistir a la roda de premsa de presentació de L’estiu sense homes, que em va interessar molt més del que em pensava. Siri Hustvedt és vehement i parla en tirades llargues, fins al punt d’oblidar-se que de tant en tant s’havia d’aturar per deixar parlar a la intèrpret. Va començar explicant la gestació de la novel·la, molt més breu que les dues anteriors: diu que el llibre va començar quan se li va fer present la veu de la protagonista, la Mia, i que després només la va haver d’anar seguint. Una veu enfadada, sarcàstica i profundament diferent de la seva que la va fer riure molt des de la primera frase. Em va sorprendre sense sorprendre’m: estic d’acord que en aquest cas la veu narradora és l’ànima de la novel·la, i havia detectat l’humor, és clar, especialment cap al final del llibre, però mentre traduïa el que vaig percebre amb més claredat va ser la crispació que també traspua. La protagonista, la Mia, és una dona de 55 anys que embogeix quan el seu marit li demana una pausa («La Pausa era francesa […] i tenia una pitrera considerable»). L’han d’ingressar en un hospital, i un cop en surt se’n va de Nova York i torna al poble de Minnesota on va néixer a passar-hi l’estiu. I des d’allà escriu, escriu per entendre’s i per desfogar-se. Surt tot: la frustració de veure’s empantanegada en una història tan banal, tan tòpica, la sensació de no haver estat mai reconeguda, d’haver viscut esborrada pel seu marit, un eminent neuròleg a qui, entre moltes altres coses, ha ajudat a fornir-se d’una base filosòfica sòlida. És una veu que s’esbrava, una veu dolguda, irritada, de modulacions molt diverses i que sovint fa exhibició de la seva àmplia cultura, ja sigui en registres paròdics o per sermonejar el lector sobre el biaix masclista de la ciència o del cànon literari. A partir d’un cert moment, en els esclats de ràbia també s’hi percep una certa voluptuositat, un gust per la retòrica, i d’aquí sorgeix l’humor, que va impregnant el llibre i que el fa més lleuger en la seva part final. Però el llibre és complex, i ja dic que jo en el moment de traduir-lo no en vaig percebre la dimensió còmica amb la mateixa intensitat que l’autora o que part de la crítica (la Marina Espasa, per exemple). Sovint he constatat que la lentitud que comporta una traducció altera una mica la percepció lectora, atenua uns trets i n’exacerba uns altres, i deu ser per això que l’humor no em va aparèixer amb més nitidesa fins a les relectures posteriors a la primera versió… Però mentre jo pensava tot això Hustvedt continuava parlant, primer per definir el llibre com una «comèdia feminista» i després, afegint-hi un matís força important, per dir que el llibre era una reflexió sobre la comèdia. Hustvedt va ressaltar que les tragèdies i les comèdies de Shakespeare es diferencien gairebé únicament pel final: Romeu i Julieta acaba amb l’escenari ple de cadàvers; El somni d’una nit d’estiu, amb un grapat de casaments. La comèdia, va continuar, depèn d’on decideixis tallar la narració, del moment en què abaixis el teló; tot final feliç és provisional. També es va referir a les comèdies clàssiques de Hollywood com a una influència fonamental del llibre. La premsa es va quedar amb la referència al Little Women de Cukor perquè no hi surten homes, però el llibre pren com a model tot un seguit de pel·lícules que es coneixen com a «comèdies de recasament» (n’hi ha un bon grapat, i tenen un esquema gairebé idèntic: The awful truth, Històries de Filadèlfia, Lluna nova…).

La roda de premsa es va escalfar de cop i volta quan una periodista li va preguntar fins a quin punt L’estiu sense homesera un llibre autobiogràfic. Hustvedt va saltar: «N’estic farta, farta» (i aquí podem jugar a traduir: com diem en català I’m sick to death of it? N’estic fins al capdamunt? Fins al monyo? Fins als collons?). «Faci el que faci, tothom creu que és autobiogràfic». I després va apuntar una possible causa de gènere i es va preguntar si li feien aquella pregunta únicament perquè era dona. La periodista es va defensar dient que havia fet la mateixa pregunta al seu marit, i Hustvedt va respondre amb un «me n’alegro» i un somriure. Curiosament, però, havia estat l’editor castellà de Hustvedt qui en la presentació de l’acte havia apuntat la possible relació entre la novel·la i la vida de l’autora, presentant-la com un cas d’aquells en què no se sap ben bé on comença la realitat i on acaba la ficció. Hustvedt va donar arguments de moltes menes per al seu rebuig, des dels més circumstancials (la protagonista és baixeta i pèl-roja, i en canvi ella és rossa i altíssima, altres vegades havia escrit en veu d’home) fins a altres de més profunds («jo no parlo així!»), i va fer un gran defensa de la seva capacitat d’imaginació («tinc una imaginació formidable, m’és molt fàcil imaginar-me vides alienes»). Repreguntada pels periodistes, Hustvedt va admetre que hi havia algun personatge que sí que tenia una base real, o més ben dit que sabia d’on l’havia tret. Tot comptat i debatut, Hustvedt es va sumar a la versió que donen la majoria d’autors quan se’ls pregunta per aquesta qüestió: els seus llibres no són autobiogràfics, però estan construïts a partir del món que coneixen, dels temes que els preocupen, dels llibres que han llegit i, en definitiva, del que tenen al cap. (Obro un parèntesi: fa uns quants anys, quan Richard Ford va venir a Barcelona a presentar Acció de gràcies va dir tres coses molt senzilles que m’han quedat gravades i que potser són pertinents en parlar de Siri Hustvedt: en primer lloc, que els llibres sempre tracten sobre la vida; després, que a l’hora d’escriure el que li interessava no era la vida tal com havia estat, sinó la vida com hauria pogut ser; the road not taken, el camí que no havia agafat, les possibilitats albirades i no dutes a terme; finalment, Ford va comparar les seves novel·les amb caixes i va dir que en el moment de posar-se a escriure’n una mirava què tenia el cap i intentava construir una caixa prou gran per encabir-ho tot. Aquesta tercera idea és la que em remet amb més força a Hustvedt, una autora amb una sèrie d’obsessions evidents, amiga de la digressió, que fa caixes de diferents mides i colors per acabar parlant sempre d’uns mateixos temes. Tanco el parèntesi).

La roda de premsa va continuar i, en concordança amb la novel·la, Hustvedt va tocar un munt de temes més. Va parlar dels poemes que hi ha al llibre («la Mia és una poeta menor, i jo em veig amb cor d’escriure poemes menors»), de Jane Austen, de la desoladora crueltat adolescent, del rabiós present en què viuen els vells i finalment es va entretenir una mica a parlar sobre la diferència (bàsicament entre els sexes, però també entre vells i joves, per exemple, o entre els dos membres d’un matrimoni), que va definir com una altra de les idees claus del llibre. L’estiu sense homesironitza sobre els estudis científics (o pretesament científics) que s’han dedicat a definir, acotar i explicar aquestes diferències, i acaba proposant un canvi d’òptica: potser la qüestió no és fins a quin punt som diferents, sinó la importància que atribuïm a aquesta diferència.

I, ja per acabar, què hi trobarà, el lector veterà de Hustvedt, en aquest estiu sense homes? Un llibre alhora molt semblant i molt diferent als que ja li coneixíem, semblant per al cap i diferent per a l’orella, semblant en els temes i diferent en la intensitat.

De moment deixem-ho aquí.

Presentació àrtica

No només de traduccions s’alimenta un lector voraç, i de tant en tant ens alegra saber que hi ha bons llibres que s’han parit aquí a la voreta. És més, tan a la voreta que en coneixem l’autor i hem pogut seguir de prop el procés de gestació. És el cas d’On el dia dorm amb els ulls oberts, obra d’en Toni Pou, home inquiet i exquisit i conversador de gran amenitat. Properament el trobareu comentat com es mereix en aquest mateix blog, però de moment deixeu-me anunciar només que demà el presentarem (sí, jo hi intervindré) a la llibreria Proa de Barcelona, a dos quarts de vuit de la tarda. Per aquells que no hagin sentit esmentar el llibre diré només que és una petita delícia, un relat fragmentari que pren com a excusa l’estada de l’autor a bord del trencaglaç Amundsen per entrellaçar històries sobre la conquesta del Pol Nord durant el segle XIX amb la descripció de les investigacions científiques que s’hi duen a terme avui dia, tot plegat amanit amb uns quants detalls de la vida en un entorn tan inusual.  

Si dubteu, llegiu els primers capítols del llibre aquí.

Us hi esperem!