Pot passar, a la vida, que un tingui un blog i no l’actualitzi. També pot passar que, per alguna obscura raó, no acabi de resignar-s’hi, a aquest no actualitzar-lo, i de tant en tant, a estones mortes, quan el cap és lliure però les mans no, pensi els posts que escriurà ara quan s’hi posi. I pot ser que llavors, si les mans no troben la manera d’alliberar-se, aquest munt d’entrades no escrites i per tant forçosament difuses es transformi en una mena de pasterada proteica, esmunyedissa i impossible d’encetar, que en última instància serà el que impedirà la represa del blog. En un cas així, val la pena tirar pel dret i començar per alguna cosa col·lateral. Com ara això que segueix.
Fa dies que llegeixo Opinions a la carta, un recull d’entrevistes a Joan Ferraté, llibre amè i de lectura altament profitosa que actualment sembla que està exhaurit. De les moltes coses interessants que Ferraté diu brillantment, m’ha fet gràcia quedar-me amb aquesta, potser per la micropolèmica que va desvetllar fa uns mesos aquest post sobre crítica i amiguisme. El fragment que transcric apareix amb petites variacions en diferents llocs del llibre.
―¿Com veus la crítica literària en aquest país?
―Aquest és un tema que demana una discussió seriosa. Hi ha un prejudici, que sembla que està ben establert, que atribueix la feina de fer crítica literària als professors de literatura. No fa gaire, en un article fet per un nano jove al Serra d’Or, vaig veure que aquest nano, segurament un poeta jove, demanava que deixessin lliures uns quants professors de literatura, ben pagats naturalment, perquè fessin crítica literària. És clar que ell esperava que escrivissin sobre el seus llibres o els dels seus amiguets. De cap manera! Ha de ser el seu amiguet qui faci la crítica del seu llibre. Han de ser els escriptors que han de fer la crítica dels altres escriptors. No s’ha d’esperar que hi hagi uns crítics que han passat per la universitat, i per tant ja tenen el títol de crític, que facin de crític. La crítica és part de la literatura viva. La crítica ha de ser parcial, interessada. ¿Què pot ser una crítica, si no és interessada? És clar que els escriptors també haurien de ser capaços de fer una crítica relativament intemporal, com la que van fer Eliot i Auden, quan corresponia. L’educació de l’escriptor ha d’incloure la capacitat d’explicar-se sobre literatura. I aleshores és quan la crítica passa a ser interessant. La crítica interessada és interessant, i no la d’un desgraciat que vagi repetint coses que li han ensenyat.
―A més, això permet reflectir elements de la pròpia poètica personal…
―Per cert, en una entrevista que vaig llegir fa poc a El Món, es deia justament el contrari, que els escriptors no s’havien d’ocupar de fer crítica, perquè seria un caos. És clar que això ho deia un catedràtic, que no vol que els escriptors li esgarriïn les cartes. Que hi hagi crítics acadèmics ja està prou bé, no hi ha dubte que és útil col·leccionar dades sobre un autor, saber quines són les diferències entre un text i un altre […]. L’estudi acadèmic de la literatura està totalment justificat. Ara, l’ensenyament de la literatura és una altra qüestió. Tornant, però, a la literatura viva, la creació d’aquesta literatura va acompanyada sempre de judicis sobre literatura i baralles sobre la literatura. I això ho han fet sempre els escriptors, i no pas els professors.
La màquina de fer llibres 
La (des)gràcia és quan aquesta posició del catedràtic la repeteixen els escriptors, i jo l’he sentit a uns quants: ui, no, jo no faig crítica; i arrufen el nas com si de segon plat els haguessin servit un cagalló de gos fresc. És evident, no volen problemes amb els col·legues i tenen una mentalitat funcionaral arreladíssima. No és estrany que una gent així doni els resultats creatius que dóna.
M’ha semblat important que a la cita, a banda d’«amiguets», hi sortís la paraula «baralles». Per tenir-ne la imatge completa. L’únic problema que hi veig és la banda diguem-ne professional, pot molt ben ser que un escriptor no vulgui escriure cada setmana sobre la novetat de torn. Ara, sí que seria saludable per a tothom que hi fiquessin cullerada quan surt un llibre que els sembla important (és de suposar que els escriptors llegeixen).
Suposo que deus conèixer el llibre, però hi ha un fragment que parla de la mediocritat com a element constitutiu de Catalunya que he pensat que faria les teves delícies.
Aviam, és que els escriptors contemporanis és lògic que s’odiïn i que facin servir tot l’armament possible contra els seus rivals. L’ensabonament general mutu que es veu per aquí no és que sigui hipòcrita (si m’ensabones per mirar en quin punt de l’esquena em clavaràs més bé el ganivet, d’acord), és que no és ni hipòcrita. No sé si m’explico.
De crítics professionals se n’ha perdut la mena. Per això s’hi dediquen només (o quasi) els meritoris i els jubilats (=professors d’universitat de coses de lletres, que és una forma poc dissimulada de prejubilació).
Recordo això de Catalunya, que deu ser històricament poc sostenible però era molt divertit.
Hola, bon post.. Jo hi afegiria que, alguns, o tots però les tres quartes parts no ho diuren, gaudeixen amb les crítiques extraliteràries, aprofitant el llibre criticat d’excusa. Per exemple, i és ficció: tal llibre de Ferrater és lluminós i fosc, cuit i cru, etc, i, a més, al paio li agradava, quan anva begut, asseure’s nenes de dotze anys a la falda. Si ho acceptéssim, passaríem més bones estones.
No ho sé, no sé si és perquè de molt jove em vaig creure massa gent com Nabokov (que devia tenir un munt de coses a amagar) però el cas és que la xafarderia literària no m’ha tirat mai gaire, cosa que suposo que en Miró deu trobar lamentable. Hi ha alguna excepció, algun cas on la vida sí que m’ha interessat una mica, fa temps va ser Hrabal, per exemple, i ara potser és Foster Wallace, però al final que el que realment m’agrada són els llibres.
I, en canvi, llegeixo la classe de Ferrater sobre Solitud i em diverteixo… impúdicament.
Ho entenc, el safareig no és el vostre fort… i, una cosa, que en Miró em desconcerta… aleshores, qui collons ha d’escriure els llibres, si ningú no val res?
D’això…ara se m’ha acudit que potser arribarà el dia —déu no ho vulgui— en què els bibliotecaris —és de suposar que també llegeixen— facin de crítics, ni que només sigui d’estar per casa.
Dic el que no penso, només pel gust d’imaginar-me les celles d’en Miró a tocar del serrell.
Només diré una cosa: «Misión del bibliotecario», d’Ortega y Gasset, una conferència fàcil de trobar amb un cop de Google. (I dic conferència però també es pot considerar literatura fantàstica.)
Trobada i encara no llegida.
Doncs la imatge em sedueix: un bibliotecari de verb esmolat, envoltat dels llibres oportuns (i d’un grapat d’usuaris inoportuns), amb la tranquil·litat que dóna una feina fixa (espero que siguin fixa), disposat a deixar caure quatre bombes sobre la pacífica llibrocosa catalana…
Trobada i llegida. Ciència-ficció!
Enllaça amb les 5 Lleis de Ranganathan que s’expliquen el primer dia dels estudis per a ser bibliotecaris: http://en.wikipedia.org/wiki/Five_laws_of_library_science
Tenim a prop bons crítics literaris que són bibliotecaris. Per diverses raons, aquests professionals no solen tenir espais/mitjans per deixar-ne constància però sí que tenen capacitat per filtrar en el seu dia a dia. Veient la pràcticament inexistent crítica literària del país, no seria gens desencertat pensar-ne una amb col·laboradors bibliotecaris. Fa anys, l’Avui ho va provar, però va errar en demanar als bibliotecaris que només enviessin novetats. Com a tots els col·lectius, hi ha de tot, i mira, alguns, de tant en tant, fins i tot llegim els comentaris d’aquest blog. Diria que la supervivència de la professió anirà lligada a la capacitat de prescriure, aportant valor i fent-ho d’una forma neutre.
Molt d’acord. Tot el poder per als soviets culturals. Preveig una Catalunya amb un funcionariat cultural digne de l’Alemanya de l’Est i uns pressupostos dignes del Marroc. Us encoratjo sincerament a seguir aquest camí prometedor.
I no poso l’exemple soviètic perquè sí. Hi ha aquella frase comunista famosa: «Camarada, ara et faré l’autocrítica». Doncs això.
Detalls com no distingir entre crítica i recomanacions les deixarem per un postgrau.
La frase sobre l’educació de l’escriptor em recorda un article divertidíssim de Stephen Vizinczey (aquest: http://books.google.es/books?id=Q5Rs2cGicHgC&lpg=PA1&ots=2U9FYBiwME&dq=stephen%20vizinczey%20ten%20commandments&hl=ca&pg=PA1#v=onepage&q=stephen%20vizinczey%20ten%20commandments&f=false), concretament el punt 7, i la seva comparació amb els músics. Tradueixo del castellà, prescindint de cursives:
“Durant la meva adolescència vaig estudiar per ser director d’orquestra i de la meva educació musical vaig adoptar-ne un costum que considero essencial per als escriptors: l’estudi constant i diari de les obres mestres. La majoria dels músics professionals d’una certa categoria se saben de memòria cents de partitures; la majoria d’escriptors, en canvi, només tenen el més vague record dels clàssics, cosa que explica que hi hagi més músics experts que escriptors experts. Un violinista que posseís la perícia tècnica de la majoria dels novel·listes publicats no trobaria mai mai una orquestra on tocar.”
Clar, així entens el tòpic cert que qui millor escriu en aquest país són els traductors. O que tot sembli més aviat una excusa per fer, de tant en tant, una costellada.
A tot arreu es diu el mateix http://www.gentnormal.com/2014/02/la-dictadura-de-la-simpatia-per-ramon.html#comment-form
Més avall del llibre Ferraté també critica que els escriptors espanyols (la majoria dels quals li semblen dolents) s’hagin educat llegint sobretot traduccions, o sigui que no ho sé pas.
Si aquesta educació de l’escriptor existís i tothom fes cas del consell de Vizinczey (què tal, per cert? No li he llegit res) potser no hauríem de sentir parlar tan sovint de personatges que s’escapen de les mans ni d’històries que s’escriuen soles.
Una literatura on qui escriu bé són els traductors és una literatura imaginària, no fotem. Si no convé apagar el llum, és perquè llavors unes quantes persones molt simpàtiques es quedarien sense sou, i no els volem tan mal.
A veure, a veure: si els que escriuen bé fossin només uns quants traductors, i la situació s’allargués en el temps, potser sí. Ara bé, com que els lectors catalans ens hem educat en bona part llegint traduccions, que n’hi hagi unes quantes de ben fetes i que girin les frases amb una mica de gràcia (si és el cas, ara no m’hi vull encallar) no pot fer mal a ningú. És més, segurament és condició necessària perquè vagin apareixent escriptors que facin anar la llengua amb més solvència. Evidentment, això no substitueix la lectura de les obres més valuoses escrites directament en català (algunes de les quals són o han sigut absurdament difícils de trobar, per desídia editorial i falta de sentit cultural de l’edició) però és un complement important.
D’altra banda, i ara em permetré una candidesa desacostumada, què «justificaria» que no apaguéssim el llum? Un parell d’escriptors capaços de fer una obra mestra cada cinc o deu anys? Una dotzena d’escriptors sòlids (però menors) que fessin llibres de bon llegir? Quaranta escriptors capaços d’algun moment fugaç de brillantor, amb l’esperança que un dia o altre n’hi haurà algun que acabarà lligant una cosa de pes?
No dic que els traductors facin cap mal. Però aquest esperar que els llibres «originals» en català arribin, després de més de cent anys esperant, ve un dia que cansa.
¿Què justificaria no plegar? Un llibre bo de prosa al mes, per exemple. O un llibre llegible, almenys. No demano obres mestres, només alguna forma decent de continuïtat. Em sembla que no és demanar massa, vist que hi ha milers de socis de l’AELC i més de mil matriculats a l’escola d’escriptura de l’Ateneu. Dit d’una altra manera: em sembla que és òbvia la impostura si amb milers (sic) de presumptes escriptors no hi ha manera de produir un llibre presentable (no de poesia) al mes.
O encara enfocat d’una altra manera, per la banda de la crítica: si el portal Arts & Letters Daily es fes en català, ¿som s’hauria de dir per omplir-lo, Arts i Lletres Anualment?
I no nego que algun llibre bo surt de tant en tant. ¡Malaguanyat!
No sé si em veuria amb cor de fer un judici tan general: és cert que en moltes coses que he llegit últimament, i em cenyeixo només a les que m’agraden, hi trobo un punt inacabat. També és cert que vaig llegint segons em sembla i que no tinc una visió de conjunt de la producció catalana recent. Em fa l’efecte que estem en una mena d’impàs, d’una banda sembla que s’està creant una mena d’humus que pot ser relativament fructífer i de l’altra una absència quasi total de lectors que pot acabar d’assecar-lo del tot.
I això del segle d’espera… Si ens situem als anys trenta, sembla que les coses progressaven de manera prou interessant. El procés de després l’expliquen molt bé a El malentès del noucentisme: quan semblava que ja hi érem, que teníem una prosa normal, tot es va esguerrar una altra vegada. A més a més, els llibres bons que hi ha hagut no han circulat normalment, la informació no es transmet de forma eficient. Just ahir llegia sobre els Dietaris de Blai Bonet, introbables. Potser després els llegeixo i no em fan el pes, tant li fa, però el cas és que haurien d’estar a l’abast de tothom. Podria posar un munt d’exemples de coses que m’he maleït per haver descobert massa tard: com és que ningú m’ho havia dit?
I m’aturo, que s’ajunten masses temes, i justament pensava parlar-ne en un futur espero que no del tot llunyà.
Només un detall per quan ho reprenguis. En qualsevol suplement cultural de per aquí, els llibres que tothom evita com la pesta són els d’autor català. En general, els ressenya l’últim que acaba d’arribar o algun amic de l’autor. Qui pot ressenya traduccions, perquè almenys les podrà llegir i encara s’evitarà les enrabiades infantils dels autors si gosa trobar-los un mínim pèl a la seva gran obra.
Totalment d’acord amb això dels llibres introbables. ¿Cal recordar que l’OC d’un tal Pla ja es ven com a llibre a demanda? Pla ha quedat reduït a la categoria de llibres que s’autoediten els jubilats que no tenen altra feina. Carner és introbable si no és a trossets. Etc.
I mentrestant hi ha milers de professors de cat (i de bibliotecàries amb idees) que cobren, i milers de senyors que es fan dir escriptors. Si la meitat fossin almenys lectors, les editorials haurien de posar a disposició d’aquest públic àvid els molts llibres bons de la tradició catalana que tenen descatalogats.
I em sembla que és allà mateix que també diu que (cito de memòria, com és evident, igual algun adjectiu no és el que pertoca) les traduccions del francès, l’italià i el portuguès són supèrflues, cosa que ja no és ben bé així. No sé, tampoc, caldria veure com eren les traduccions aquestes.
Del Vizinczey no n’he llegit res més que el llibre on està inclòs aquest text, per altra banda. En canvi, per cert, els “Diaris” de Blai Bonet els tinc per casa (tres dels volums: falta un volum que vaig veure i tocar un dia en una llibreria de vell de Terrassa i, desgraciat de mi, no vaig decidir-me), i aviam: comptin només vint anys d’espera, diria jo.
Ehem… Vint anys més d’espera? Per què?
Vint anys (només) d’espera (de llibres bons pensats i escrits en català) des que el 1992 va sortir “Pere Pau”, la quarta part, vull dir.
O menys, naturalment.
Jo, com que casualment estic llegint els assajos d’Auden que va treure Lumen el novembre passat, us el citaré (la traducció és meva, del castellà, tot i que ja veureu al final): “Atacar els llibres dolents no només suposa una pèrdua de temps, sinó que és dolent per al caràcter. Tractant-se d’un llibre veritablement dolent, l’únic interès que pot desprendre’s del que escrigui sobre ell haura de provenir de mi mateix: de tota la intel·ligència, enginy i malícia que aconsegueixi desplegar. És impossible ressenyar un mal llibre sense presumpció”. [Fortíssim: la traducció de Lumen (p.36) diu “un GRAN libro” quan l’original és “a BAD book”. En fi. Després són els editors catalans els qui no donen la talla. I tanquem el claudàtor].
No voldria acarnissar-me en aquest error, sinó en el concepte de presumpció que segons Auden va indissolublement lligat a l’autor d’una mala crítica. No crec que sigui sempre així, perquè hauria de ser possible fer una mala crítica sense faltar-li el respecte a l’autor del llibre, però m’interessa moltíssim la referència al “perill per al caràcter”, perquè si hi ha alguna veritablement ridícula és un escriptor presumptuós. I de debò que fan tanta falta les crítiques acarnissades entre escriptors o entre crítics i escriptors que trobeu a faltar? No dic que no em diverteixin, però tinc dubtes. I si ho diu el senyor Auden, que en sabia una mica, potser encara més.
Jo no trobo a faltar crítiques acarnissades. El que m’interessa de la cita de Ferraté és la idea que han de ser els escriptors els que, amb les eines que els són pròpies, s’enfrontin als textos dels altres escriptors.
Diria que, com acostuma a passar en aquests casos, barregem alegrement crítiques i ressenyes, cosa que no contribueix gaire a aclarir les coses. Per dir-ho de pressa, les ressenyes estan pensada per als que encara no han llegit el llibre, i en canvi les crítiques s’adrecen als que, havent-lo llegit, volen aprofundir-hi una mica més. Invertir l’energia necessària per fer una crítica (no ressenya) sanguinària d’un llibre implica almenys una de les dues coses següents: una animadversió especial envers el llibre/autor de torn, o la sensació que el frau és gros.
No trobo a faltar especialment les crítiques acarnissades, trobo a faltar alguna critica que no sigui de les dues categories úniques en català: (1) veure-les venir, sí però no però sí; o bé (2) mamada fins a la campaneta.
I si un llibre és dolent, d’autor reconegut o molt promocionat com a bo, és nefast (pel llibre i per tothom) que ningú hi digui res en contra. Auden mirava per la seva salut, i em sembla molt bé; s’han de llegir tan pocs llibres dolents com es pugui, però d’aquí a fer veure que no existeixen i a dir (en públic, després en privat tot són rialletes) que tot és fantàstic, doncs hi ha una certa distància.
I després, en el sistema (ha!) literari funciona la lluita a vida o mort. The anxiety of influence o tot allò. Si ets un escriptor i no odies a mort cap escriptor, no ets escriptor sinó lector de comptadors del gas.
Ortegaaaaaa: “Ha habido muchas épocas en que no había bibliotecarios, aunque había ya libros —no hablemos de aquellas mucho más largas en que no había bibliotecarios porque ni siquiera había libros”.
Se sap que en Gasset era boit, però m’agrada quan insinua que els bibliotecaris han de ser una mena de “brigada politicosocial per a la garantia de la qualitat dels llibres a disposició del públic”. Ara bé:
1) Ortega pateix una elefantiasi d’il·lustració.
2) De vegades una crítica furibunda, a un servidor l’esperona a llegir un llibre i, viceversa, una ensabonada colossal el mena a ni fullejar-lo.
3) Potser és veritat que han de ser els escriptors els qui judiquin els altres escriptors (com no passa a la majoria de gremis, llevat del de la tauromàquia i una mica en el de la cuina), però la covardia i la nevera buida són un còctel nefast i aquí gairebé ningú (ni en Ferraté) diu les coses pel seu nom.
4) Ortega la clava quan adverteix del volum colossal de publicacions i se’n fa creus, però jo pobre de mi no li recordo cap acarnissament vers cap obra diguem-ne del seu gremi.
5) De llibres en català en surten de bons, de plausibles i de vomitius, com a tot arreu.
Això de si passa o no passa a la majoria de gremis em sembla que no fa al cas. Un crític literari fa un text que mira d’analitzar o valorar un altre text, de fer-li justícia. Això no passa amb la crítica d’escultura, perquè l’escultura no es fa amb paraules. I és d’esperar que els escriptors siguin justament els més hàbils a l’hora de fer anar les paraules.
Bernini va ser considerat el jutge suprem sobre l’escultura de la seva època, i les seves crítiques sempre les va fer amb paraules –dites, en aquest cas.
D’acord amb en Carles Miro: “Si un llibre és dolent, d’autor reconegut o molt promocionat com a bo, és nefast (pel llibre i per tothom) que ningú hi digui res en contra.”
El problema –o, més aviat, un dels problemes– és que invertir el temps i la dedicació que suposa (assajar de) fer una bona crítica d’un llibre (que consideres) dolent, et priva d’analitzar-ne un altre (que consideres) de millor.
Llenço una pregunta a l’aire, per si algú me la vol respondre:
I quan l’obra és d’un autor novell i hi ha (almenys) detalls que no ens agraden (prou), què creieu més adient: evitar la crítica, per evitar els efectes negatius que li pugui comportar? O bé parlar-ne precisament per donar-li la visibilitat que d’altra manera li seria negada?
La meva opció, comptant possibles beneficis o prejudicis –diguem-ne, churchiliana– és la segona,
A un autor novell se li ha dir que plegui ara que hi és a temps i que no farà mai res de bo escrivint. Sempre. Per principi i implacablement. De la reacció a aquesta primera bufetada dependrà tot.
Una cosa: qui ha d’escriure els llibres que llegirem?
Menys és més, home. No t’ho prenguis a la tremenda.
Els que aguantin la cleca, se suposa. Però el problema no és justament de falta de gent que escrigui llibres.
[47] Els qui no saben fer cap altra cosa n’aquesta vida que no sigui escriure, no?
Ara estava reflexionant profundament sobre totes aquestes qüestions i he arribat a una conclusió terrible: el que fa falta de debò són lectors competents. I això no s’arregla així com així.
Cosa que ens remet a la «tradició dels lectors competents» de què parlava Ferraté en una altra entrevista que rescatava Núvol fa poc i que en Miró ja assenyalava al seu blog com a resposta a la polèmica creada per l’article de La crítica de la crítica.
Bona manera d’anar tancant cercles.
El que falta és xerrar menys. I que els blogs deixin d’admetre comentaris.
M’entendreixes, Miró.
Tenim tots la regla avui o ¿què ens passa?
És que avui m’he llevat comunicativa, Miró. Aviam, imaginem-nos un lector competent, capaç d’enfrontar-se a un text d’un grau de complexitat mitjà (tampoc no cal exagerar) sense patir un ictus…doncs podria molt ben ser que aquest lector estigui en condicions d’ensumar si un crític (escriptor, catedràtic jubilat, professor interí, amic o enemic) prova d’aixecar-li la camisa, no?
La carrera de lector. Ensenyament no reglat.
Resposta: sí. Conseqüència: cap lector competent aguanta gaires anys llegint suplements de llibres.
Jo trobo que és molt entretinguda aquesta tertúlia. No tinc clara quina ha de ser l’acció oportuna respecte del què diu en Miró: donar visibilitat a un producte deficient o ignorar-lo directament: la indiferència (la ignorància) és sempre el més cruel, però el més efectiu, si es tracta de no donar relleu a la insignificança. Ara, en el cas que dèieu d’un novell que encara no és prou bo, però que apunta maneres, potser sí que cal fer l’esforç d’indicar-ne les mancances per estiular-lo a millorar. No?
També hi ha el perill de morir-se de tanta indiferència. Amb els nous algú gosa dir alguna coseta, encara; quan comencen a ser algú, tururut, ni una paraula més. Però és perquè ser fort amb els dèbils i dèbil amb els forts és el primer principi dels pesudocrítics literaris catalans.
Molt em temo que això de “ser fort amb els dèbils i dèbil amb els forts” és un defecte general; no ja dels pseudocrítics, sinó de la majoria de gent amb pseudopersonalitat.
Als crítics, a banda d’un mínim coneixement d’allò que parlen, el que se’ls ha d’exigir és que mantinguin sempre un mateix criteri. O sigui coherència crítica. O objectivitat (dins la seva, inevitable, subjectivitat)
Si és que ambdós termes no són un parell d’oxímorons, és clar…
Molt bona aquesta, Miró. Es passa d’una benevolent condescendència (“se’ls perdona la vida”) a la por de la competència.
Retroenllaç: Qui ha d’escriure els llibres? | Escafarlata
O fins i tot (m’ho va dir un dia un prof. de literatura que ara també és escriptor):
“Jugar –professionalment o no– amb les paraules significa en gran mesura sospitar que el llenguatge treu a la llum allò que una persona vol deliberadament ocultar davant un mateix o davant els altres. La lectura i l’escriptura són mitjans, doncs, pel desengany i exigeixen l’admissió del poder dels mots. Per això molts han pensat que la millor crítica possible d’un text és sempre la creació d’un de nou, que naixerà necessàriament prefigurat per aquell altre que el precedia.”