No era això (o la Setmana del Llibre en Català)

Fa cosa d’un mes, sota un sol que estavellava les pedres i convertia les pagines blanques en miralls encegadors, vaig repetir un ritual que en la seva forma primigènia data de cap allà l’any 84 o 85, quan hi vaig anar amb l’escola, i que potser una dècada més tard vaig començar a seguir per voluntat pròpia: la visita anual (tristament interrompuda l’any passat, ho he de dir) a la Setmana del Llibre en Català. Si recordo aquella primera visita és gràcies a un adhesiu que deia «A Sants, una setmana. A la llibreria tot l’any»i que, resistent a qualsevol intent d’arrencar-lo, va perviure un parell de lustres al capçal del meu llit. Segons les estadístiques oficials, vaig ser un dels 70.000 visitants de l’edició d’enguany. Segurament vaig ser un dels més decebuts. 
El que em vaig trobar era bonic i agradable: casetes de fusta enmig d’un parc, un programa ben farcit d’activitats, força novetats exposades i molts llibres infantils. Però, malgrat els esforços puntuals d’alguna parada (1984, Laertes…)  no era el que buscava, no era l’esperit de les velles Setmanes de les Drassanes, d’aquelles edicions que se celebraven al febrer i que, segons repetien els diaris un any rere l’altre, suposaven el tret de sortida de la campanya de Sant Jordi. En aquella època, l’objectiu de la Setmana era exposar tot el catàleg viu de l’edició en català. Això és dir molt, i no es complia al peu de la lletra, però la mostra que hi trobaves era molt representativa i sempre t’hi enduies alegries insospitades. I era precisament aquesta idea de fons el que feia que la Setmana fos una cita ineludible, perquè com he mirat d’explicar en aquest mateix blog en diverses ocasions, el llibre en català té moltes dificultats per aguantar a les llibreries més enllà dels primers mesos. Les vendes són escasses, les edicions en butxaca triguen a sortir, si és que ho fan, el ressò mediàtic s’obté sempre per edició interposada i un grapat d’altres motius que ja he explicat i que tornaré a explicar mil vegades, perquè són el pa nostre de cada dia, fan que tot d’esforços valuosos es perdin de la manera més trista. Costa Déu i ajuda constituir un fons digne de tal nom, és a dir, una tria de llibres «d’actualitat permanent»que haurien d’estar sempre a disposició del lector en una bona llibreria. És la maledicció que ens impedeix posar mai una pedra sobre l’altra i ens condemna a començar des de zero més o menys set vegades per cada òrbita del cometa Halley.
La vella Setmana del Llibre no podia fer gran cosa per canviar aquest estat de les coses, és evident, però empenyia en direcció contrària. Tenia un sentit cultural fort i servia per recordar que el món no s’acaba (o, més ben dit, no ha començat) amb l’últim llibre que toca llegir per estar al dia. Potser les moquetes grises de Drassanes no podien competir amb el sol espaterrant del Parc de la Ciutadella, potser la concurrència hivernal no era tan abundant com ara que s’aprofiten les escorrialles de la manifestació de l’onze de setembre, que se suposa falsament que és un públic captiu, però és que no es tractava d’això.
Vagi per endavant que, per més que em dolgui, puc imaginar els motius del canvi, i els puc entendre. Potser la Setmana tal com era no era sostenible, potser els presumptes llibres de fons han passat per la guillotina i ja no existeixen. Potser, en un context de crisi duríssima, cal assegurar la màxima facturació amb la mínima despesa possible. Tant és, ho entenc. El que em costa més de pair és que, amb les honorables excepcions de rigor, tothom faci veure que no se n’adona, que no veu que en aquesta bugada hi hem perdut tot un joc de llençols. M’irrita la voluntat de mirar només les coses que funcionen (que si Pa negre, que si la col·lecció Bernat Metge de l’Ara, molt lloables totes dues) i desviar els ulls quan les coses s’aprimen o es buiden per dins. Que se centri el debat en si la Setmana ha de ser a la plaça Catalunya, a la Ciutadella o a Drassanes. Que es justifiqui el volum de vendes en funció de si l’emplaçament és més o menys cèntric. Exagerant una mica, sembla que les casetes de fusta hagin de servir perquè un grapat de gent s’hi passegi, i constati amb satisfacció que sí, que tenim una industria editorial potent i que el català és una llengua de cultura tan vàlida com qualsevol altra. Però és que això segon ja ho sabíem i només un cofoisme estúpid pot rabejar-s’hi eternament. Perquè la indústria editorial funcioni només cal que la gent compri llibres, i les novetats ja fan el fet. Però els llibres no viuen sols, es relacionen infinitament entre si, es recombinen a mesura que vas afegint lectures i produeixen efectes nous. La vida lectora és una carrera de fons i si només t’alimentes amb sucre t’esgotaràs aviat. 
Cal que fem un rèquiem per la carn.
Anuncis

Quant a Ferran Ràfols Gesa

Després de moltes voltes, relativament establert com a traductor literari.
Aquesta entrada ha esta publicada en La maledicció del fons, Setmana del Llibre en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a No era això (o la Setmana del Llibre en Català)

  1. Anna ha dit:

    Val a dir que aquest any jo només vaig dur la menuda a escoltar contes i s'ho va passar bé, però hi estic d'acord: les paradetes eren molt maques i agradables, però es perdia el que abans feia més interessant la Setmana, la «descoberta» de fons. De fet, semblava més una fira del llibre com se'n fan d'altres (només en català, això sí).

  2. Exacte: novetats i llibre infantil. Una rebaixa de plantejaments en tota regla. Per mi és com si haguessin salvat la carcassa però l'haguessin deixat buida de contingut. Esperem que en futures edicions es rescati alguna cosa del plantejament inicial, per poc probable que sembli. Gràcies pel comentari.

  3. Anonymous ha dit:

    Em sembla que molts pensem com tu. Bé, feia de bon passejar i en una parada fins i tot hi havia pomes que imagino recent collides de l'Empordà.pere

  4. Molt il·lustratiu el detall de les pomes, Pere, no me'n recordava…

  5. malapartiana ha dit:

    L'has clavada, Ferran. Una altra cosa lamentable, crec, va ser la tria dels dies: a quin cap cap tancar la paradeta un parell de dies després d'obrir-la amb l'excusa de la Diada?! Si hauria estat justament un dels dies més concorreguts!

  6. Tens raó, David, això de "descansar" dos dies és una altra mostra de desinterès. Sembla ben bé que l'hagin feta per poder dir que "un any més" es fa, però sense creure's gaire que podia funcionar. I qui dia passa any empeny…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s